diumenge, 24 de març del 2013

PARAULES DE LA TECLA MARTORELL



Un conte és una novel·la curteta, amb totes  les característiques d’una novel·la, però amb una dificultat important afegida que és que amb poques planes ha de fer arribar tot el contingut que es pretén transmetre, mantenir el ritme, enganxar al lector, tenir un final a l’alçada i que a més a més suggereixi quelcom més que el que hi ha escrit.
Per aquest motiu sempre m’han meravellat els autors de literatura breu i per això quan la Teresa em va proposar aquesta presentació no vaig dubtar en fer-ho. M’ho vaig prendre com una gran responsabilitat perquè és com si et deixessin un fill al teu càrrec. Evidentment me’l vaig tornar llegir i el vaig tornar a descobrir perquè a vegades amb una sola llegida no n’hi ha prou, però la meva segona lectura va coincidir molt amb la primera impressió:
És tracta d’un llibre que parla de tot i ho aconsegueix portant-nos a allà on ella vol que viatgem. A vegades, ella, llesta com és, ha aprofitat viatges que ha fet, no per explicar-nos el viatge en sí, sinó quelcom més. Ha combinat la realitat i la fantasia per a transportar-nos als mons que ha inventat, que ha reinventat, als que ha interpretat o que ha reinterpretat.
Jugant amb les paraules, els personatges i els ambients, a vegades amb simpatia, amb molta gràcia, i a cops amb duresa, però utilitzant sempre un vocabulari senzill i proper, però molt mesurat, aconsegueix captar l’atenció del lector. M’agraden els textos planers a nivell de lèxic, però profunds a nivell de contingut.
Parla de tot de la vida, tant de grans continguts, eterns, intemporals, com la guerra, la llibertat... com de petits continguts relacionats amb la vida quotidiana, dels fills, de l’estrès i moltes vegades ho fa utilitzant personatges d’altres temps i amb això incorpora diferents òptiques, diferents sensibilitats i els fa més originals.
Sempre ho fa d’una vesant molt creativa. Pot fer-ho barrejant èpoques i per tant des de la visió perplexa del protagonista del conte, com pot fer-ho, simplement des del que sent o el que veu i per tant des de la seva pròpia i real experiència, com pot fer-ho des de la més estricte fantasia. Sigui com sigui en els contes, sempre hi ha un rerefons comú, que jo diria que és la valentia i la visió positiva de les coses que ens passen per dificultoses que siguin.
Mireu, si em permeteu donar una preferència personal, no per l’estil, ni el tema, ni per res de caire formal, sinó la capacitat exquisida de poder explicar lo proper i a la vegada contraposar-ho a lo llunyà i captant el mèrit que això té, seguint aquest interès faré menció de dos:
CASCAVELLS A TRENC D’ALBA. És un conte on la Teresa transpira la saviesa de qui sap de parla perquè ho ha viscut. El seu paisatge el fa nostre, i és capaç de fer-nos emocionar amb les coses més quotidianes de la gent de pagès, que va al tros però no com qui va a la fàbrica sinó com qui va a recollir el fruit del seu esforç, i tot vist amb ulls de criatura que cada dia gaudeix, sense saber-ho, del sol, de la pau del camp, de la comunicació íntima amb els animals de companyia.      
DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA. És un conte on la Teresa descriptiu tant aspectes físics del lloc on passa l’acció, com si fos un seguit de fotografies que passen pel davant del lector, com del moviment, l’acció del que explica i per mi el que més m’ha impressionat, la seva capacitat de generar empatia amb el contrari, amb el diferent, l’opressor i arribar a parlar com si fos ell mateix. (per mi això té molt de mèrit)
Estic segura que la Teresa ha viscut en pròpies carns el setembre quan es pleguen les avellanes i n’ha sigut protagonista primer com espectadora (de nena) acompanyant el pares i jugant esperant que acabin les eternes jornades i més tard formant part de l’activitat de l’economia familiar, però posar-te a la pell d’un soldat (la Teresa no ha sigut mai soldat que jo sàpiga) i a més a més del bàndol dels dolents i parlar per la seva boca i fer-nos-el sentir proper té molt de mèrit. 
Mireu, per molt que el conte curt tingui uns trets generals, una mena de format... hi ha una cosa que crec que forma part de qualsevol text literari, faci riure, faci plorar, agradi més o agradi menys, ens identifiqui o ens descobreixi alguna cosa nova, si aquest es publica, com és el cas dels “viatges insòlits de viatgers abrandats”, darrera sempre hi ha el desig d’un autor/a de pensar que el que escriu pot interessar a algú més que no sigui ell o ella mateix i a mi el que ha escrit la Teresa m’ha interessat.
Bé ja ho veureu vosaltres mateixos, no us en perdeu cap, però feu com jo ho he fet. Jo abans de començar la lectura he fet cas de la seva recomanació a la carta al lector: m’he acomodat al seient i m’hi he enlairat.
Deixeu-me dir, per acabar, que per molt que la gent que escriu sempre diu que no parla d’ell o d’ella mateixa, és una mica mentida, perquè sí que ho fa, encara que sigui sense voler, o de manera subliminal. En aquest cas un llibre com aquest que transpira valentia, diu molt del tarannà de la Teresa, perquè ha demostrat ser valenta, molt valenta, per atrevir-se a publicar ens els temps que estem vivim, i el seu èxit que queda demostrat al tractar-se de la segona edició, és la clara recompensa que mereix per la seva constància i a la seva valentia.





 Moltíssimes gràcies, Tecla, per les teves paraules.
 

dimarts, 19 de març del 2013

TRAPEZI



En les quatre presentacions que he fet fins ara del meu llibre, he tingut la sort d’estar acompanyada d’uns presentadors i col·laboradors excel·lents que, amb total  generositat, han esmerçat el seu temps en preparar-les a consciència i en acompanyar-me, i que amb la seva presència i paraules han fet que l’acte brillés molt més del que ho hauria fet sense ells. El meu agraïment sincer va per tots ells avui i hi anirà sempre.
Però vull parlar ara sobre la tercera presentació perquè, per incompatibilitats entre la tecnologia i jo, quasi no tinc fotos de l’acte i intentaré suplir amb paraules l’absència d’imatges, relatant  a la meva manera la presentació i explicant la meva relació amb les persones que m’hi van acompanyar.


Em passa sovint, des que faig proeses de viatgera abrandada, que quan pujo al trapezi tinc la sensació d’estar suspesa en el buit, i no  m’acabo de decidir si llançar-me o quedar-me immòbil, que ve a ser si faig el que he vingut a fer o arrenco a córrer en direcció contrària.
L’altre dia, en la presentació del llibre a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, indret extraordinari que forja persones amb caràcter, en paraules del poeta vallenc Joan Guasch, - queda clar que la definició m’agrada i sortirà més d’una vegada-  vaig tenir aquesta sensació quan vaig mirar-me els assistents, abans de començar l’acte. 
Vaig tombar-me vers els meus acompanyants i els vaig veure tan serens i aplomats que, de pensament, vaig agafar-me de bracet a cada un d’ells a banda i banda, com la trapezista que s’aferra a les cordes del trapezi, sabent que al final de les seves cabrioles podrà retrobar-les de nou. Vaig tornar-me a mirar el públic i tot i sentir-me encara suspesa en l’aire, vaig saber que no cauria. 








Els meus acompanyants, les meves cordes, eren Josep Gomis i Manel Martínez.

Vaig conèixer el Josep Gomis l’any 76, quan jo tenia dinou anys, i vaig treballar uns mesos sota les seves ordres. Era la meva primera incursió professional fora de Vimbodí i la meva impressió, sempre d’aparença externa, perquè els anys i la poca experiència no donaven per a més, va ser que era un home atractiu, molt correcte i amb una seguretat de què no només en gaudia ell, sinó que en feia partícips i beneficiaris als que l’envoltaven.
Després d’això, cadascú va seguir pel seu camí i mai més no vam tenir ocasió de trobar-nos, si bé jo, pel fet d’haver-lo conegut personalment, vaig rebre amb alegria la notícia que després d’haver estat quinze anys alcalde en temps de Franco, havia estat reelegit, amb diferència amb els seus adversaris, alcalde de les primeres eleccions democràtiques. En els vuit anys que vaig treballar a Montblanc, vaig saber que, com tota persona amb càrrec públic, tenia els seus detractors, pocs pel que sé, però mai, en honor seu i de tots els que l’estimen i aprecien, se’n va parlar a causa del pecat capital amb que molts polítics actuals taquen la seva imatge i el que és pitjor, taquen el seu fons més íntim, encara que això els hi deu ser ben bé igual.
Quan vaig saber que ell, com a President del Museu em presentaria l’acte, vaig demanar de tenir-hi unes paraules abans, per donar-me a conèixer. He de reconèixer que la meva impressió dels dinou anys va mantenir-se intacta quan el vaig veure, però aquesta vegada, amb quasi quaranta anys més, la seva carrera i el meu bagatge, era conscient que parlava amb una persona excepcional. Suposo que a forjar-me aquesta opinió hi havia contribuït la lectura encara no finalitzada, del llibre d’anècdotes, no de memòries JOSEP GOMIS, La solitud del despatx, escrit en col·laboració amb el periodista vallenc Francesc Domènech. Del que he llegit fins ara, tot em porta a la mateixa conclusió: el Josep Gomis ha tingut un objectiu constant en la seva carrera, que ha estat el bé comú i la millora de la vida, en l’àmbit que ha administrat en cada moment. Primer a Montblanc, després a Tarragona i  província i finalment a Catalunya.
Jo recomano el llibre a tots els joves amb vocació política honesta que desitgin treballar per la comunitat, sense ànims de treure’n res més que la pròpia satisfacció per la feina ben feta.

Al Manel Martínez vaig començar a tractar-lo uns anys abans. Jo era catequista i ell, catequitzat. Com devien anar les coses l’any 72 quan d’una classe de Catequesi en va sortir una obra de teatre no religiós per la que nois i monitora estàvem entusiasmats. I quin poc ull no devia tenir jo aleshores per donar-li al Manel el paper del dolent escuder que ha d’arrencar-li el cor a Blancaneu per portar-li a la madrastra. Sí que a darrera hora, per pietat, no era capaç de fer-ho, però el mal ja estava fet. Ell era el dolent de l’obra.
Si bé vivíem al mateix poble no va ser fins quinze anys més tard que vam tornar a tenir tracte freqüent i cordial i les nostres trobades eren força regulars. Molt abans que jo decidís agafar reflexivament la ploma per escriure, ell ja tenia moltes inquietuds relacionades amb les lletres i les paraules. Sospito que les paraules eren el següent pas necessari per a la plasmació de la seva passió, que en realitat era una altra.
El Manel s’estima la terra, com el Josep Gomis estima la política o com jo estimo les paraules. Dubto que hi hagi gaires persones a la Conca que hagin trepitjat tant el territori amb la il·lusió que ho ha fet i ho fa ell. Les seves passes perseverants l’han portat  per boscos i camins del terme de Vimbodí i Poblet i també de la Conca. Allí hi ha estudiat els arbres i la seva història, les barraques de pedra seca, els ruscs d’abans, de les abelles, més antigues que els mateixos ruscs, bastits a la mateixa barraca com una finestra més. També els safareig públics, des de fa poc, ja peces de museus.
El rastre de les seves nombroses petjades es troba en diferents llibres d’estudi i documentació que ha escrit sobre aquests temes, publicats pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, dels quals el seu preferit és EL BOSC DE POBLET. Puc entendre molt bé perquè és aquest i no un altre. La mà de l’home mai no superarà la de la natura i, coneixent el Manel, me’l puc imaginar gaudint del bosc com un nen. I si fos que el bosc li recorda quan perseguia la Blancaneu per ordre de la madrastra? En aquest cas, encara podria perdonar-me a mi mateixa, per haver-lo portat amb la meva errònia assignació de personatge a una meravellosa afició.

Els dos homes de qui acabo de parlar podrien no tenir res en comú, però molts cops les diferents perspectives conflueixen en un mateix punt. Deixo que els lectors treguin les seves conclusions i com en el joc de les paraules de La partida o del Gran Dictat,  com vulgueu, dono dues pistes a partir de les quals es pot trobar la solució a la prova: Catalunya, llibertat. I jo també jugo.


dissabte, 2 de març del 2013

ALS NÚVOLS



                                             
A mi em fascinen els núvols. Tots. Començant per aquells bromallons que recorden els nuvolets inofensius que pintàvem al paper de nanos, quan el nostre cel particular era clar i gairebé res no l’enterbolia.

-         Vius als núvols – em deia la mestra, de joveneta.

També m’agraden els núvols de tempesta cendrosos, plumbosos, bruns, negres,....  potser perquè endevino, sense cap do endevinatori, que per molt enfadats que estiguin, quan hauran descarregat, el cel quedarà més ras que si li haguessin passat una aspiradora Polti. I és que, com quasi sempre en la vida després d’un gran terrabastall, les aigües, en aquest cas les aigües del cel, tornen al seu jaç i tot reprèn la calma.
Els núvols esfilagarsats em commouen. Fan mans i mànegues per subsistir. S’estiren i s’aprimen lluitant amb tot allò que els hi va en contra sense adonar-se que, en el seu afany, com més s’estiren, més s’apropen a la fi. Malgrat tot, són els meus herois al cel. Res de tan colpidor com els esforços perseverants i titànics per sobreviure en un món advers, que mai no arribarà a apreciar-los.




-       
























  Sempre ets als núvols – em repetia la mestra que vingué després.

En el meu món de núvols trobo facecioses aquelles bromes àgils i poca-cosa que veig travessar per davant dels altres núvols al seu aire, mai tan ben dit. Amb un bri d’imaginació quasi les sento riure, benaurades en la seva innocència, perquè passen davant dels seus companys pesats, espessos, carregats i ben instal·lats en la seva posició, que potser creuen invencible. Uns i altres tindran a la curta o a la llarga el mateix final.
Però els núvols que m’atrapen sense remei són els núvols grans que s’estarrufen amb l’aire fred suau, cumulonimbus, crec que els anomena el meu admirat i parodiat Tomàs Molina, que tan aviat tenen una forma com una altra i em fan pensar que en aquesta vida res no és definitiu per molt que ho temem o ho desitgem. Són aquests els que em miro embadalida quan vaig amb el meu cotxe petit amunt i avall de dilluns a divendres. Me’ls miro i me’ls remiro i provo a retrobar l’antiga forma que els hi he vist fa un minut.
La setmana passada, els núvols estarrufats van acaparar tant la meva atenció per la carretera que de poc no vaig anar de pet a trobar-los i a quedar-me per sempre en aquells verals. No m’hauria fet res canviar uns dies de perspectiva, sempre és engrescador, però per sempre..., amb la de coses interessant que hi ha per fer aquí... Confesso que tot i l’humor que hi poso em vaig espantar i vaig haver d’agafar el primer trencall que vaig trobar. Enmig del camí vaig baixar del cotxe per agafar aire. Potser sí que estar als núvols es paga car - vaig pensar.
Mentre caminava a poc a poc pel camí i aixecava la vista amb precaució sense arribar a mirar els núvols, se’m va revelar el sentit d’aquella frase que tots pronunciem per intentar conformar un amic quan ha patit un revés: tot passa per algun motiu. A la meva dreta un sembrat començant a brollar em retornava l’assossec que havia perdut uns moments abans i semblava... semblava que em cridés. Vaig mirar a totes bandes perquè la meva idea era tan arrauxada que no m’havia de veure ningú i menys el pagès, amo del sembrat. Ningú, no hi havia ningú. Vaig córrer, intentant volar, per no trepitjar aquella meravella i em vaig deixar caure d’esquena damunt del sembrat. La meva parka més d’hivern, amb tantes capes superposades a prova dels deu graus sota zero i també de cops d’aixada, va amortir-me el cop. Allí, surant damunt la parka vaig tornar a mirar al cel. Els meus núvols encara hi eren, evidentment metamorfosejats i irreconeixibles, però eren allí esperant que jo me’ls mirés amb deteniment i els bategés en el meu pensament.
Hi havia de tot en aquell cel immens, que ara em semblava abastable. Vaig veure mig cos del gegant que quasi m’havia fet sortir de la carretera. L’altre mig volava trossejat en quatre bocins, cel enllà. Era la part covarda que tots portem a dins, que no volia sotmetre’s a la meva mirada escrutadora i segurament, pensava ell, venjativa.
Hi havia la forma de vida que m’agradaria tenir, hi havia el país que desitjava, hi havia el treball que tots ens mereixem, hi havia la dignitat del món concentrada en un sol núvol compacte, massís, sense esquerdes, hi havia... petites esperances que podien fer-se grans, em va semblar a mi, si tots miràvem el cel alhora.
I llavors, sorpresa, em vaig sentir dir a mi mateixa en un to de veritat absoluta:

     - Viure als núvols està mal vist; somiar és de franc i a vegades, funciona.