PABLO NERUDA EN ELS MEUS ORÍGENS

                                       

                                    

 Muere lentamente quien no viaja, quien no lee,  quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.   
                                     PABLO NERUDA                                                                                     

Aquesta frase NO ha inspirat els meus relats a VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS, però sí  que ha inspirat el que ara vull explicar.

Vaig començar a llegir de joveneta. Agraeixo a la meva mare que em fes a mans tot allò amb què el meu, també, jove enteniment pogués seguir el fil d’una història. Amb els precaris mitjans dels anys seixanta, la meva biblioteca, situada en el calaix més gran de l’armari es va anar omplint de TBOs, Pulgarcitos i unes revistes de mida inclassificable, anomenades Telecolor, plenes dels dibuixos animats, immòbils en el paper,  que aleshores feien les delícies dels nens americans que miraven la tele. Alguns d’ells encara els veuen i, ara, nosaltres també. Els contes infantils retallats, amb tapes de cartró, que ja havia anat arraconant, dormien a la prestatgeria de la meva habitació.

Sempre he anat llegint, sense exagerar, ho confesso, però crec que mai no vaig trobar veritable plaer en la lectura fins fa uns vint anys. I va ser precisament llegint Neruda, durant la convalescència d’una malaltia lleu -les malalties sempre han estat inspiradores- que vaig encetar el seu llibre de memòries CONFIESO QUE HE VIVIDO  i veient tot el que m’explicava, tal vegada més bonic del que era i del que ell em volia mostrar, vaig pensar que jo també volia escriure amb aquelles paraules que m’inundaven els ulls i m’amorosien l’ànima. Amb tot, encara vaig trigar a saber ajuntar les paraules i a saber escollir les adequades i és que en tenia tantes i tan mesclades... Segurament encara no en sé prou, malgrat parlar-ne com si fos una experta.

La música és l’assignatura pendent de la meva vida. Diria que sóc menys aficionada a la música que la majoria dels mortals. Potser ha estat per manca de temps o per donar prioritat a altres coses, en el que tenia a disposició. I que consti que em rendeixo davant aquelles frases o definicions que inspira la música, però, ja hi tornem a ser, m’ho han d’explicar amb paraules.  Tinc algun grup i cantautors que m’embadaleixen, una dotzena a tot estirar i són els que escolto. Reconec que és un plaer que em perdo i sento una enveja no sana, perquè no n'hi deu haver cap d'enveja sana, però tampoc malaltissa per tots aquells que en saben gaudir. Penso que algun dia m’hi reconciliaré. Anomeno la música perquè Neruda la col·loca –i parlo en present perquè les seves paraules sempre es mantindran entre nosaltres, els que vivim al present- en el mateix sac de vida viva que la lectura i els viatges.

El primer viatge que vaig fer em va tocar en un sorteig. També era jove, tenia tres o quatre anys més que en l’època dels TBOs. No vaig anar gaire lluny, a un santuari del sud de França, just damunt del Pirineu aragonès, crec que oriental. Això és important actualment, per la parla més que res. Em va agradar tant que em vaig dir a mi mateixa que, per sorteig o no, viatjaria sempre que pogués perquè sortir de casa, trencar amb la rutina, descobrir altres mons, per petits que fossin i empatitzar amb els habitants del petit o gran món que el viatge em regalava era com tastar la llibertat a petites dosis, i em sembla recordar que aquells anys la teníem certament abolida, la llibertat.

Els viatges han inspirat tots els relats del meu llibre. I quan no hi ha hagut un viatge inspirador he fet viatjar els personatges anant i venint de la infantesa, passejant-se per la pròpia vida o projectant aquell viatge desitjat que mai no van arribar a fer. Així he aplegat dos dels meus grans plaers: els viatges i la lectura, en aquest cas transformada en escriptura.

Acabo amb la darrera part de la frase de Neruda. He de dir que de gràcia a vegades me’n trobo i a vegades, no. No sé si a tothom li passa el mateix i m’agradaria saber-ho. No obstant, en aquests moments, només pel fet de poder ser aquí parlant del meu llibre em faig una gràcia que fins i tot riuria, si no fos que algú potser podria pensar que una escriptora no ha de riure i que si ric potser no sóc una escriptora de veritat. Rient o sense, qui ho ha de dir és el llibre. Jo per si de cas n’he començat a escriure un altre perquè encara em queden moltes paraules i bé les he de deixar sortir.

Ens trobarem si voleu en la presentació del meu llibre

                EL CATORZE DE DESEMBRE A DOS 
QUARTS DE SET DE LA TARDA AL CAFÈ METROPOL  
                           DE TARRAGONA
                          

amb l’honor afegit i auto-atribuït modestament de fer de telonera de la NIT DE SANTA LLÚCIA, que començarà a les vuit del vespre al Teatre Tarragona, a l’altra banda de la Rambla.

Em farà moltíssima il·lusió que hi sigueu!!

La portada del llibre és obra del meu amic Marc A. Pérez Oliván