dimecres, 18 de gener del 2017

HISTÒRIA D'UNA ARTISTA DEL TRAPEZI

                   

Teresa D. va néixer accidentalment a la Conca de Barberà en el si d’una família d’artistes. Els seus pares i els seus oncles eren propietaris d’un circ,  i es bellugaven per tota la península. El vint d’abril de 1964 es trobaven a Montblanc, quan la seva mare, mentre s’emprovava un vestit nou per pujar al trapezi, va trencar aigües. La Teresa va ser la cinquena de sis germans i l’única dona. 
El record que manté més viu de la seva infantesa és el carro en el que viatjava amb la seva família, guiat pel cavall que ella considerava el millor del món, que es deia Marti, així sense accent a la i.
La seva escola va ser l’escola del circ, que la família anomenava de la vida, perquè “la vida és un circ, filleta, ja ho aniràs veient...”
Es casà molt jove, als disset anys, amb el seu cosí Nicolau, de vint, domador de l’únic lleó del circ, en Teo, que tenia els mateixos anys que ell. Van tenir dos fills, però enviudà aviat perquè, al morir en Teo, el lleó nou es va menjar de seguida el pobre marit. Va ser una desgràcia que li va provocar unes reflexions molt profundes a l’entorn de la seva vida: tot el que havia conegut fins a morir en Teo formava part de la seva història des que havia nascut, i l’únic element nou que hi havia entrat se li havia cruspit el marit. De mica en mica i sense poder-ho evitar, cada cop s’anava sentint més  temorosa i indefensa vers aquell món de fora tan perillós, que no coneixia de res. I després de donar-hi moltes voltes es va dir que igual que s’havia enfrontat al trapezi, havia de ser capaç d’enfrontar-se al món.
L’any 1986 amb un fill a cada mà i una gran motxilla a l’esquena va abandonar el circ i tot allò familiar i es submergí en la jungla mundana. Durant vint anys ho va recórrer tot sota la capa del sol i recalà en un port d’un continent llunyà entre l’Atlàntic i el Pacífic.

La Teresa D. amb el trapezi - Il·lustració de Marc Pérez Olivan

Els americans li recordaven molt el circ i li permetien entendre millor la seva semblança amb la vida: trapezistes que es llançaven al buit sense xarxa, aspirants a domadors que volien dominar el món, i sobretot pallassos. Pallassos a Washington, pallassos a Hollywood, pallassos a Wall Street, principal centre de formació del pallasso llest. Va conèixer personalment a George Bush fill i la Condoleezia, també a Jhonny Deep i Jack Nicholson. Fins i tot al famós cap de bombers de Nova York. Però el personatge que més l’impressionà va ser el geni de les inversions Bernard Madoff. Hi va travar una gran amistat  i va ser ell qui la va convèncer de tornar a la seva terra. També li va explicar el secret dels fons d’inversió, que no era altra cosa que el secret de la piràmide.
La Teresa  ja començava a tenir ganes de deixar aquell trapezi que la llençava avui aquí, demà allà i un altre dia la deixava suspesa en l’aire. Els consells del seu bon amic i l’ànsia de tocar terra ferma i recuperar les arrels la van acabar de decidir. Un cop a Catalunya es va establir a Tarragona, un espai obert per a una dona oberta al món.
L’any 2006, amb quaranta dos anys, va treure el número dos a les oposicions per entrar a treballar en una entitat bancària. Va escollir la millor, perquè era del país, perquè mai no tenia pèrdues i perquè el seu logotip li recordava el cel estrellat de les seves nits al circ.
Un cop a dins l’entitat, la seva bona feina gairebé la va fer arribar a Directora General Adjunta. Malauradament al desembre de 2008, en assabentar-se que en Madoff havia estat detingut per un frau multimilionari, va patir un atac de cor que li va estroncar tant brillant carrera.
La seva família no la va deixar mai en tot el temps de convalescència  i va ser escoltant els seus consells econòmics tant vàlids, que ni l’atac de cor no li havia fet oblidar, que van descobrir que tenien a les seves mans l’oportunitat que la vida brinda, només una vegada. La seva perícia en les arts circenses els feia els més adequats per ensenyar a sobreviure en aquell món que, precisament l’any 2008, s’havia començat a capgirar.
Van editar-se ells mateixos el primer llibre d’autoajuda “Equilibris”. A partir del seu gran èxit, totes les editorials es van disputar els drets d’autor dels que van venir a continuació: “Com menjar-te el lleó”, “La xarxa foradada”, “El trapezista cec” i la perla, el millor de la col·lecció, molt més tècnic, “El pallasso hipotecat”, amb casos concrets i consells pràctics per a saber escollir entre deixar la casa al banc, llançar-se a terra plorant o dedicar-se a fer riure.
En tots els llibres en lletra ben gran no hi faltava l’agraïment a Teresa D. I va ser aleshores que la Teresa D., encomanant-se de l’activitat dels parents, va descobrir la seva autèntica vocació.
Actualment, amb la invalidesa permanent, reconeguda per la Seguretat Social, reparteix el seu temps entre l’Escola de Lletres de Tarragona i escriure històries de ciència-ficció com aquesta.