dissabte, 13 d’abril del 2013

A LA MEVA CARRETERA (2)



                                               
Em sembla que he encertat el camí. Les muntanyes per força han d’aturar el vent. Escolto la veu suau i melosa  de Pau Debon, explicant-me una breu anècdota del músic que, en estimar la seva amant a la Cartoixa de Valldemosa, escandalitzà els pagesos de Mallorca:

En Chopin ha pujat
es piano en es terrat
un criat l’ha ajudat
i de poc no s’han matat.
Ha plogut, s’ha banyat
i na George Sand l’ha renyat,
dins es llit, constipat
menja sopa i pa torrat...

http://www.youtube.com/watch?v=A0i3lEVDSqI  
(Una mica de paciència amb la publicitat)


i esguardo entusiasmada el paisatge que mai no deixa de sorprendre’m , perquè a l’estiu tota cuca viu, però la primavera ho estira tot cap enfora, com si amb un poderós imant volgués treure a la llum tot allò que s’ha estat amagant durant l’hivern. Parlo de les plantes, però podria fer-ho de sentiments reprimits, de depressions soterrades, d’indignacions contingudes... i és que l’hivern, amb neu o sense, ho cobreix tot i deixa la meitat del món amb clars símptomes d’esmorteïment. No cal espantar-se. Periòdicament i puntual, la primavera ho ressuscita també tot.



                  IMATGES D'AQUESTA PRIMAVERA, TOTES DES DE LA MEVA CARRETERA



Absorta en els meus pensaments, no veia que les branques dels pins, inclús les més robustes, es vinclaven fins a terra, retudes per la força del vent. A poc a poc m’anava posant a la gola del llop. El vent acanalat entre muntanyes bufava amb molt més ímpetu que per la plana.

Ja al primer tomb, el vent semblava voler-me fer anar en direcció a Figuerola i me’n recordo perquè mai havia vist el cartell indicador de tan a prop. Després vaig anar sortejant les corbes com vaig poder, i dic sortejant perquè de corbes en feia poques,  el vent manava més que jo. Més aviat intentava sortir d’aquell infern- tub d’aire, en algun moment comprimit i ara  desfermat, aferrada al volant, amb una marxa curta i prement l’accelerador de la millor manera que sabia. Resava perquè el vent no em llancés contra algun cotxe del carril contrari, o pitjor, fora de la carretera i hagués de prescindir de volant, marxes i accelerador mentre queia pel penya-segat.

Ja ho tinc guanyat- vaig pensar- quan vaig arribar al punt més alt del Coll de Lilla, de cara a casa tot havia de ser més fàcil. Ja albirava la Conca i de seguida veuria Lilla, el poble de la meva amiga Glòria que, com jo, també té un poble i una ciutat, aquesta la compartim. A partir de la seva visió, quan em parla del seu poble, i de la meva, sempre des de la carretera, no sabria ben bé com qualificar Lilla, si com un poble de pessebre quan està nevat, com un poble de postal a l’estiu, o com un poble idíl·lic en tot temps.

No ho sabia jo, mentre tenia aquests pensaments tan bucòlics, que el darrer parany encara havia d’arribar. I com que en cotxe, igual que de pensament, tot és tan ràpid, quasi fugaç, quan me’n vaig adonar el vent m’havia fet fora de la carretera, a mi i a la meitat del meu cotxe. Les dues rodes de la dreta havien quedat suspeses en el buit, per sort en el buit sobre la cuneta.

Quan vaig aconseguir sortir-ne, amb l’ajuda de dos fornits conductors, a qui semblava que el vent afectés molt poc, vaig enfilar altre cop la carretera sense mirar ni de reüll Lilla, ni el paisatge, ni res que no estigués just davant dels meus ulls.

A dins de casa, del poble, mentre anava fent glopets de conyac, que diuen els avis que va molt bé pels ensurts, vaig quedar-me ben quieta escoltant el vent darrere la finestra i rumiant com havia de tunejar el meu cotxe petit per no tornar a tenir un ensurt com aquell mai més.


diumenge, 7 d’abril del 2013

A LA MEVA CARRETERA (1)



                                              

Cada setmana vaig un cop, a vegades dos, al meu poble. De la meva ciutat al meu poble. No tothom té una ciutat i un poble. Jo sí. No en tinc el títol de propietat, però són més meus que les accions d’alguns bancs que tot i tenir-ne el títol, si les posem a la venda no en traiem ni cinc cèntims, ni dos, ni un.

L’altre dia, encara a la meva casa de la meva ciutat, un soroll eixordador em va deixar garratibada. No podia ser el tren, ni els timbalers de Setmana Santa assajant al pàrquing de la platja del Miracle. Tampoc el mar, a menys que fos la primera embranzida d’un tsunami. Vaig haver de mirar a través de la finestra per convèncer-me que el soroll el feia el vent, bellugant l’arbreda que tinc a la vora.

Ja em vaig esverar perquè darrerament tinc problemes amb el vent quan vaig per la carretera. I no sé si és que en els vuit anys que ara compleix el meu cotxe petit no ha fet vent o que en la darrera revisió van oblidar de col·locar-hi alguna peça important de pes més important encara, perquè, pobret,  sembla una ploma a mercè del vent quan aquest bufa sense miraments. I jo, pobreta també, volent controlar la ploma.

Des que van quedar enllestides la T-11 i la C-14 m’agrada agafar aquesta ruta perquè en un plis-plas arribo al meu destí, més de pressa que pujant i baixant el Coll de Lilla, que em sembla que mai no hi acabo d’arribar.

Faig un incís perquè m’adono que, sense agradar-me especialment conduir i sense ser viatjant, que ara en diuen comercial, ni coordinador territorial, parlo molt sovint de la carretera, del cotxe i de la conducció. Qui sap! Potser algun dia podré aplegar tots els relats que parlen d’aquest tema en un llibre. Potser serà un llibre de igual èxit que A la carretera de Jack Kerouac. Potser. El llibre té com a fil conductor de la història, la carretera, no com els meus relats on gairebé n’és la protagonista. Diuen que el va escriure d’una sola tirada en tres setmanes en un rotlle de tele-impressora de 36 metres, defensant així la prosa espontània, un dels trets bàsics de la Beat Generation. I diuen que els editors li van rebutjar. No obstant, després de sis anys de treballar-hi per adaptar-ho, li van acceptar. No sempre les coses surten a la primera, no, no.

Segueixo amb la ruta, la de la T-11. M’agrada passar per la cruïlla de les Gavarres. Em recorda Sant Francisco o millor encara, Atlantic City, amb aquells encreuaments de carreteres tan formidables que sembla fins i tot, que podrien portar-te a la fi del món. I m’agrada fer-ho els vespres dels dissabtes de tornada a la ciutat i passar pel nivell més alt. Tot el complex és ple de cotxes de gom a gom. Amb les faroles i els neons dels establiments il·luminant-los és un espectacle únic, que em desvetlla la il·lusió que la crisi no existeix i que el present i, com no? el futur són més brillants que mai. Recomano fer-hi una passada, o dues, o tres, com ja dic, el dissabte al vespre. Amb una mica d’imaginació, tornes a casa content com un gínjol. Si a més a més el Barça guanya i si a més a més et suggestiones i penses que la independència és aquí a la vora, ja tens el cap de setmana arreglat. I és que, a banda de voler mirar,  qui no es conforma és perquè no vol.
 


 
Les fotografies d'Atlantic City de segur tenen més bona resolució. Al natural guanya molt la cruïlla americana de la meva ciutat.


   

Vaig decidir passar pel Coll de Lilla, perquè em va semblar que el vent entre muntanyes no tindria el pas tan franc com per la planúria de l’altra ruta. I de moment semblava que l’havia encertat.

M’aturo aquí fent cas dels bons consells de la meva amiga Carme.



            -   Totxos al blog, no- em diu sempre, que és una manera de dir que per explicar la Bíblia, millor fer-ho en un llibre, no en un blog.



La Carme és una bloguera amb experiència, que porta un blog amb més solera que el meu,       micromios@wordpress.com es diu, i jo li hauria de fer cas més sovint, sinó que a vegades el raig de paraules encadenades que no puc aturar, no m’ho permet. Tanmateix, avui que veig que la primera part del que volia explicar ja s’allarga tant com un Gènesi, m’aturo i reflexiono i em costa, però deixo la ploma. Continuarà. Aviat, ho prometo.