dissabte, 13 d’abril del 2013

A LA MEVA CARRETERA (2)



                                               
Em sembla que he encertat el camí. Les muntanyes per força han d’aturar el vent. Escolto la veu suau i melosa  de Pau Debon, explicant-me una breu anècdota del músic que, en estimar la seva amant a la Cartoixa de Valldemosa, escandalitzà els pagesos de Mallorca:

En Chopin ha pujat
es piano en es terrat
un criat l’ha ajudat
i de poc no s’han matat.
Ha plogut, s’ha banyat
i na George Sand l’ha renyat,
dins es llit, constipat
menja sopa i pa torrat...

http://www.youtube.com/watch?v=A0i3lEVDSqI  
(Una mica de paciència amb la publicitat)


i esguardo entusiasmada el paisatge que mai no deixa de sorprendre’m , perquè a l’estiu tota cuca viu, però la primavera ho estira tot cap enfora, com si amb un poderós imant volgués treure a la llum tot allò que s’ha estat amagant durant l’hivern. Parlo de les plantes, però podria fer-ho de sentiments reprimits, de depressions soterrades, d’indignacions contingudes... i és que l’hivern, amb neu o sense, ho cobreix tot i deixa la meitat del món amb clars símptomes d’esmorteïment. No cal espantar-se. Periòdicament i puntual, la primavera ho ressuscita també tot.



                  IMATGES D'AQUESTA PRIMAVERA, TOTES DES DE LA MEVA CARRETERA



Absorta en els meus pensaments, no veia que les branques dels pins, inclús les més robustes, es vinclaven fins a terra, retudes per la força del vent. A poc a poc m’anava posant a la gola del llop. El vent acanalat entre muntanyes bufava amb molt més ímpetu que per la plana.

Ja al primer tomb, el vent semblava voler-me fer anar en direcció a Figuerola i me’n recordo perquè mai havia vist el cartell indicador de tan a prop. Després vaig anar sortejant les corbes com vaig poder, i dic sortejant perquè de corbes en feia poques,  el vent manava més que jo. Més aviat intentava sortir d’aquell infern- tub d’aire, en algun moment comprimit i ara  desfermat, aferrada al volant, amb una marxa curta i prement l’accelerador de la millor manera que sabia. Resava perquè el vent no em llancés contra algun cotxe del carril contrari, o pitjor, fora de la carretera i hagués de prescindir de volant, marxes i accelerador mentre queia pel penya-segat.

Ja ho tinc guanyat- vaig pensar- quan vaig arribar al punt més alt del Coll de Lilla, de cara a casa tot havia de ser més fàcil. Ja albirava la Conca i de seguida veuria Lilla, el poble de la meva amiga Glòria que, com jo, també té un poble i una ciutat, aquesta la compartim. A partir de la seva visió, quan em parla del seu poble, i de la meva, sempre des de la carretera, no sabria ben bé com qualificar Lilla, si com un poble de pessebre quan està nevat, com un poble de postal a l’estiu, o com un poble idíl·lic en tot temps.

No ho sabia jo, mentre tenia aquests pensaments tan bucòlics, que el darrer parany encara havia d’arribar. I com que en cotxe, igual que de pensament, tot és tan ràpid, quasi fugaç, quan me’n vaig adonar el vent m’havia fet fora de la carretera, a mi i a la meitat del meu cotxe. Les dues rodes de la dreta havien quedat suspeses en el buit, per sort en el buit sobre la cuneta.

Quan vaig aconseguir sortir-ne, amb l’ajuda de dos fornits conductors, a qui semblava que el vent afectés molt poc, vaig enfilar altre cop la carretera sense mirar ni de reüll Lilla, ni el paisatge, ni res que no estigués just davant dels meus ulls.

A dins de casa, del poble, mentre anava fent glopets de conyac, que diuen els avis que va molt bé pels ensurts, vaig quedar-me ben quieta escoltant el vent darrere la finestra i rumiant com havia de tunejar el meu cotxe petit per no tornar a tenir un ensurt com aquell mai més.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada