Viatges insòlits...: de gener 2013

Encara que a la presentació del llibre a la Llar d’avis no hi havia ningú tan gran com per no saber què passava ni per viure l’acte com un daltabaix, he volgut recrear aquest personatge per poder donar les gràcies a l’Associació de jubilats que va cedir generosament el seu local, donant-nos tota mena de facilitats. També per tenir un record pels avis més grans, no només del poble, sinó d’arreu, massa sovint i inevitablement, fora de joc.

Ja veig que en passa alguna avui aquí, l’hora més tranquil·la de la tarda i hi ha un moviment que fa feredat: gent, taules, cadires, cables...i un soroll que m’atabala! Ja m’han fotut la tarda enlaire, ves per on! Tan assossegat que estic jo aquí cada tarda..., i és que no conec ningú de tota aquesta jovenalla que corre per aquí, ara que els meus ulls cada vegada hi guipen menys. Em sembla que fotré el camp cap a casa. Tothom d’ací d’allà cridant i rient com si fos la Festa Major, només els hi falta ballar! Hi ha una dona..., no puc saber qui és, i això que li conec la fesomia, que es petoneja amb tothom, vermella com un pebrot, va com una esperitada, nerviosa i ... abrandada. Calla, que ja s’han cansat de fer soroll, ja és hora! I aquest que parla ara amb cabells blancs i bigoti amb aquesta tranquil·litat no sé pas qui és, ja deu ser gran també, però no tant com jo, és clar. Bueno, sembla que posen una pel·lícula de romans, aquestes m’agraden... Vaja! s’han acabat els romans perquè aquesta colla van vestits com jo, i quin xivarri que foten! Silenci altra vegada. Ara parla un xicot amb barba, deu saber el què diu perquè parla com un advocat, jo sí que no ho sé... i una dona llegeix alguna cosa que no entenc, la sento però no entenc què vol dir, una tal Enriqueta que vola, quines bestieses!...I ara la dona abrandada, més vermella que abans, parla i parla i n’hi ha al meu costat que riuen, no sé pas de què... I altre cop la dona a llegir. Que no em pensen deixar tranquil avui o què? Aquesta vegada em sembla que parla del Nadal. Si ja ha passat, si ja quasi som a la setmana dels barbuts...Altra vegada la dona sufocada i altre cop la dona que llegeix. Oh, i hi ha un noi tocant la guitarra, no l’havia vist. Ara sí que l’entenc la dona. Està parlant del camí de les Planes. Collons! si me’l conec jo aquell camí. No n’hi he passat poques de vegades per allí. Ara ja no, ara de casa a la Llar d’avis, i al metge, i a la farmàcia. Carrer Major i llestos, que ja fas prou, em diuen. Si per mi fos aniria cada dia pel terme, un dia al riu, un altre a atansar-me a les muntanyes, un altre dia cap al bosc, encara que no es facin bolets, i els horts també fa molt de temps que no els puc veure. El que fa més temps que no veig és la boira, aquella boira gebradora que treu la cua a vegades dies sencers, la peluda, li he dit sempre. I el vent de bosc, també enyoro el vent de bosc, i tant, però ca! Quan fa fred i vent no em deixen moure de casa, no fos cas que em constipés i els hi donés més feina. Parla dels cascavells d’un cavall aquesta xica i a més em sembla que els sento i tot. Mira, els hi deu haver agradat , que aplaudeixen, jo també, cony, que a mi també m’ha agradat. A veure... a aquest que parla ara sí que el conec, és de l’ajuntament i ve sovint. Parla clar, l’entenc bastant bé, ves si no podrien parlar tots així. Em sembla que això ja està perquè ja s’aixequen els de la taula. Espera, ara hi va una xicota molt pinxa amb un ram de flors, però..., però si s’aixeca tothom alhora, on van? Al tanto que sóc aquí, que no em veieu? Encara em fotran per terra. Compte! que estic operat jo. Si en surten de tot arreu, on era tanta gent? I tots cap al davant, ja m’agradaria saber que fan allà al davant, però no ho veig. A mi, a mi és que no m’explica ningú res. Venen aquí com si fossin els amos i apa, ja hem arribat. Hostes vingueren... mecàgondena!

Aquesta és al crònica de la gestació dels meus “viatges insòlits” que em van convertir, sí o sí, en una viatgera abrandada, per poder salvar tots els obstacles que m’anava trobant pel camí.

De les quinze editorials on em vaig dirigir fa aproximadament un any, la majoria em van respondre amb el silenci. De les tres que em van contestar, una desestimava el llibre, per l’altra no encaixava en la seva línia editorial, tot i donar-me bons consells que vaig agrair, i la tercera em proposava editar-me en autopublicació, amb unes condicions que de tan indignes em van indignar.

Vaig considerar que una persona, jo, com molts escriptors novells i no, que es passa hores i hores escrivint un llibre, buscant temps al temps, traient hores de dormir i intentant trobar aquella estona cada dia per avançar una mica més en el projecte, es mereix alguna cosa més que l’escarit tracte que l’editorial em proposava.

Com que la decisió de publicar estava presa, vaig pensar que ja no em podia aturar i que el meu llibre sortiria a la llum amb els meus propis mitjans.

Un contratemps important va aturar el procés al principi quan un estimat col·laborador en el disseny del llibre va ingressar, primer d’urgències a l’hospital i més endavant a la UCI. Mentre el seu cor acabava de decidir si agafava el ritme tot sol o necessitava música d’altri, el meu galopava a un ritme frenètic, per l’amic i pel projecte. Amb tot, pensava, hi ha temps, hi ha temps.

Quan era una nena vivia davant del col·legi on estudiava. Suposo que aquesta circumstància feia que em confiés massa en el temps breu de travessar el carrer i arribés sempre dos minuts més tard del que hauria estat puntualitat britànica. La germana professora em deia amb el seu castellà d’entonació basca:

- Ahi va, chicuela, nunca vas a sacarte este vicio de encima.

I realment, jo no arribo mai a l’hora enlloc, només un parell o tres de minuts tard, però mai a l’hora. Potser per això en el primer contratemps, optimista, em vaig dir: hi ha temps. I quan el cor del meu amic va tornar a bategar amb normalitat em vaig donar la raó. Hi havia no només temps, sinó molt de temps. I sobretot n’hi havia perquè ja havia endarrerit la data de presentació dues vegades.

Un cop la il·lustració de la portada acabada, vaig encarregar el disseny de la portada completa al portal d’autopublicació amb el que treballava. Un altre puntet d’angoixa. El que tenia un termini de lliurament de quatre dies en va trigar quinze a estar acabat. Hi havia temps encara?

Aproximadament un mes abans de la presentació vaig avisar els amics per mail, pel facebook, per telèfon, que el dia catorze de desembre era el meu dia i les vuit del vespre la meva hora, el dia i l’hora de la presentació de VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS. Just en acabar d’avisar-los i reincidint en el meu retard, aquest cop més de l’habitual, vaig obrir la carta d’Òmnium que esperava damunt la taula des de feia dos dies. Hi havia un gran esdeveniment a la ciutat. Després de quaranta anys, la Nit de Santa Llúcia tornava a Tarragona. Un seguit d’actes previs acompanyarien l’acte. I a mesura que anava llegint, una mena de corrent elèctric m’anava resseguint el cos. Suposo que la meva intuïció ho veia venir perquè al final del programa... Sí!! La Nit de Santa Llúcia el dia catorze de desembre a les vuit.

Recordo ara mateix com em vaig sentir: com Mr. Bean quan s’adona que no ha sentit el despertador i tot ell comença a bellugar com una titella amb vida pròpia projectada amb càmera ràpida. Només que jo no em bellugava. Jo m’havia quedat clavada a la cadira i el moviment era per dintre. Cervell i cor anaven a cent i les cames..., les cames s’havien quedat enrampades i un pessigolleig summament molest m’impedia d’aixecar-me.

Sí, ja sé que pot semblar una pretensió comparar la Nit de Santa Llúcia amb la meva presentació, però eren dos actes literaris. Possiblement molts dels acompanyants en el meu acte també voldrien anar a l’altre, alguns no només hi voldrien anar, sinó que hi havien d’anar.

62a Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes**
Divendres, 14 de desembre. 20.00 h. Teatre Tarragona


Expressió afavorida de l'autora en llegir la carta.

Quan les cames em van respondre vaig tornar a l'ordinador i vaig obrir el correu. Hauria volgut recular en el temps, portar un retard d'una hora. Amb una hora n’hi hauria hagut prou per no haver enviat els tres-cents correus i per no haver anunciat la notícia a bombo i platerets als amics de facebook. La safata d’entrada tenia una allau de correus.

- Teresa, el 14 fan la Nit de Santa Llúcia

- Em sap greu, no podrem venir. Hi tenim compromís.

- Ens agradaria anar als dos actes...

- No ho pots canviar?

- Com és que ho fas aquest dia i a aquesta hora?

- Ho has fet expressament?

- ....

Déu meu! Sí! ho he fet expressament per fer la competència a un acte tan important! Si us plau, la meva rebel·lió contra el món editorial no és una rebel·lió contra la literatura.

Un dels comentaris em va donar la idea. Potser no calia tornar a canviar el dia, potser només calia canviar l’hora. Vaig anar trucant un per un, els cinc col·laboradors imprescindibles per l’acte i miraculosament tothom podia canviar a dos quarts de set. Vaig tornar a enviar els tres-cents correus i a comunicar-ho de nou per facebook i per telèfon i vaig creure, il·lusa de mi, que tots els problemes ja estaven resolts.

Mentrestant els llibres de mostra que m’havia d’enviar el portal d’autopublicació no acabaven d’arribar per poder donar-los el vist-i-plau i fer la meva comanda. Els meus correus desesperats de socors no semblaven afectar gaire els meus interlocutors, que es limitaven a dir que hi havia hagut problemes en l’enviament a causa de la vaga general de quinze dies abans. El que havia de trigar una setmana escassa es va demorar tres setmanes. Amb tres setmanes més per arribar la comanda, ni el llibre hauria estat a les llibreries abans de la presentació, ni gairebé hi hauria hagut llibre per aquesta.

El pas següent va incloure correus a les impremtes, urgents i desesperats demanant termini, pressupost... perquè ja no hi havia temps, no n’hi havia! Com és natural ningú no tenia tanta pressa com jo i les respostes no arribaven o trigaven més del que jo podia esperar. Algú em va donar preu i termini quan ja havia fet la presentació. Però no em vaig enfadar pas. És bo que les empreses tinguin tanta feina i tardin en contestar per aquest motiu. Al final, seguint el consell d’uns bons amics, la solució va ser el tracte personal, tocant paper, materials, veient proves en directe, fent i desfent, corregint... Una impremta de Tarragona em va fer tots els llibres, tots els cartells i tots els punts de llibre que necessitava de forma impecable i en el temps rècord d’una setmana. No només això. Em donà la tranquil·litat que necessitava per poder arribar sencera al dia catorze a dos quarts de set, cosa que de continuar amb aquell estrès hauria resultat difícil.

Amb els llibres a la mà, vaig trametre’n quatre, per una via que em va semblar la més ràpida, a un amic perquè en fes difusió en uns blocs. La via ràpida no va funcionar i va resultar ser una via mangui perquè els llibres no van arribar mai al destinatari. De fet, encara no hi han arribat ara.

Potser semblarà que aquesta odissea no té ganxo perquè ja se’n coneix el final. Però les aparences enganyen. Vaig arribar tard a casa després de la presentació, Massa tard perquè s’havia calat foc i tots els llibres que em quedaven per vendre es van cremar. També l’ordinador amb el disc dur, el disc extern i tots els llàpissos on guardava còpies del llibre. Vaig sentir que em moria de desesperació i pensava llençar-me al buit des de la meva terrassa. Amb tres pisos d’alçada l’èxit estava garantit. Abans, però, vaig asseure-m’hi uns moments per acomiadar-me de les meves plantes que a catorze de desembre no tenien gaire cosa a comentar. Va ser llavors quan la màgia de la que havia parlat feia una estona en la presentació va aparèixer, demostrant que no anava tan desencaminada quan pretenia sembrar el dubte entre ficció i realitat. Tots els relats van acudir a la meva memòria, lletra per lletra i la meva mà va començar a escriure sola, a mà es clar, movent el bolígraf com embogida i tornant a refer totes les històries del llibre fil per randa. L’endemà quan per la banda d’Altafulla va sortir el sol, el llibre ja estava escrit altre cop i com que ja coneixia tots els secrets de publicar un llibre, en quatre dies tot va tornar al seu lloc i ningú dels que em coneixen no van sospitar mai res. Ara mateix el dubte que tinc és si els llibres que estic venent actualment són una primera o una segona edició. Només això.

Dels esculls que he trobat en el meu viatge, aquest precisament que ningú no coneixia, ha estat el més important.

No parlaré aquí de tot allò positiu que m’ha reportat. Després d’això segur que no em creuria ningú. Però si que puc parlar del bé que m’ho vaig passar en tot el procés, de les gratificacions morals que he tingut a rel de la publicació i la presentació del llibre i de les que vaig tenint en els diferents passos que estic donant en aquest camí.

Per resumir-ho, no obstant, sí que diré una vegada més, i no me’n canso, que viure amb una il·lusió, i no parlo del cupó de l’ONCE, et canvia la vida, que la il·lusió imprevisible en aquest cas, ha estat veure com els amics s’alegraven tant amb la meva alegria i que gràcies a aquest viatge m’he llançat a fer petites proeses de dona abrandada que fins ara no havia imaginat mai que pogués fer.