Teresa
D. va néixer accidentalment a la
Conca de Barberà en el si d’una família d’artistes. Els seus
pares i els seus oncles eren propietaris d’un circ, i es bellugaven per tota la península. El
vint d’abril de 1964 es trobaven a Montblanc, quan la seva mare, mentre
s’emprovava un vestit nou per pujar al trapezi, va trencar aigües. La Teresa va ser la cinquena
de sis germans i l’única dona.
El
record que manté més viu de la seva infantesa és el carro en el que viatjava
amb la seva família, guiat pel cavall que ella considerava el millor del món,
que es deia Marti, així sense accent a la i.
La
seva escola va ser l’escola del circ, que la família anomenava de la vida,
perquè “la vida és un circ, filleta, ja ho aniràs veient...”
Es
casà molt jove, als disset anys, amb el seu cosí Nicolau, de vint, domador de
l’únic lleó del circ, en Teo, que tenia els mateixos anys que ell. Van tenir
dos fills, però enviudà aviat perquè, al morir en Teo, el lleó nou es va menjar
de seguida el pobre marit. Va ser una desgràcia que li va provocar unes
reflexions molt profundes a l’entorn de la seva vida: tot el que havia conegut
fins a morir en Teo formava part de la seva història des que havia nascut, i
l’únic element nou que hi havia entrat se li havia cruspit el marit. De mica en
mica i sense poder-ho evitar, cada cop s’anava sentint més temorosa i indefensa vers aquell món de fora
tan perillós, que no coneixia de res. I després de donar-hi moltes voltes es va
dir que igual que s’havia enfrontat al trapezi, havia de ser capaç
d’enfrontar-se al món.
L’any
1986 amb un fill a cada mà i una gran motxilla a l’esquena va abandonar el circ
i tot allò familiar i es submergí en la jungla mundana. Durant vint anys ho va
recórrer tot sota la capa del sol i recalà en un port d’un continent llunyà
entre l’Atlàntic i el Pacífic.
La Teresa D. amb el trapezi - Il·lustració de Marc Pérez Olivan |
Els
americans li recordaven molt el circ i li permetien entendre millor la seva
semblança amb la vida: trapezistes que es llançaven al buit sense xarxa,
aspirants a domadors que volien dominar el món, i sobretot pallassos. Pallassos
a Washington, pallassos a Hollywood, pallassos a Wall Street, principal centre
de formació del pallasso llest. Va conèixer personalment a George Bush fill i la Condoleezia , també a
Jhonny Deep i Jack Nicholson. Fins i tot al famós cap de bombers de Nova York.
Però el personatge que més l’impressionà va ser el geni de les inversions
Bernard Madoff. Hi va travar una gran amistat
i va ser ell qui la va convèncer de tornar a la seva terra. També li va
explicar el secret dels fons d’inversió, que no era altra cosa que el secret de
la piràmide.
L’any
2006, amb quaranta dos anys, va treure el número dos a les oposicions per
entrar a treballar en una entitat bancària. Va escollir la millor, perquè era
del país, perquè mai no tenia pèrdues i perquè el seu logotip li recordava el
cel estrellat de les seves nits al circ.
Un
cop a dins l’entitat, la seva bona feina gairebé la va fer arribar a Directora
General Adjunta. Malauradament al desembre de 2008, en assabentar-se que en
Madoff havia estat detingut per un frau multimilionari, va patir un atac de cor
que li va estroncar tant brillant carrera.
La
seva família no la va deixar mai en tot el temps de convalescència i va ser escoltant els seus consells
econòmics tant vàlids, que ni l’atac de cor no li havia fet oblidar, que van
descobrir que tenien a les seves mans l’oportunitat que la vida brinda, només
una vegada. La seva perícia en les arts circenses els feia els més adequats per
ensenyar a sobreviure en aquell món que, precisament l’any 2008, s’havia
començat a capgirar.
Van
editar-se ells mateixos el primer llibre d’autoajuda “Equilibris”. A partir del seu gran èxit, totes les editorials es
van disputar els drets d’autor dels que van venir a continuació: “Com menjar-te el lleó”, “La xarxa
foradada”, “El trapezista cec” i la perla, el millor de la col·lecció, molt
més tècnic, “El pallasso hipotecat”,
amb casos concrets i consells pràctics per a saber escollir entre deixar la
casa al banc, llançar-se a terra plorant o dedicar-se a fer riure.
En
tots els llibres en lletra ben gran no hi faltava l’agraïment a Teresa D. I va
ser aleshores que la Teresa D.,
encomanant-se de l’activitat dels parents, va descobrir la seva autèntica
vocació.
Actualment,
amb la invalidesa permanent, reconeguda per la Seguretat Social ,
reparteix el seu temps entre l’Escola de Lletres de Tarragona i escriure
històries de ciència-ficció com aquesta.