Em sembla que he encertat el
camí. Les muntanyes per força han d’aturar el vent. Escolto la veu suau i melosa de Pau Debon, explicant-me una breu anècdota
del músic que, en estimar la seva amant a la Cartoixa de Valldemosa,
escandalitzà els pagesos de Mallorca:
En
Chopin ha pujat
es
piano en es terrat
un
criat l’ha ajudat
i
de poc no s’han matat.
Ha
plogut, s’ha banyat
i
na George Sand l’ha renyat,
dins
es llit, constipat
menja
sopa i pa torrat...
i esguardo entusiasmada el paisatge que mai
no deixa de sorprendre’m , perquè a l’estiu tota cuca viu, però la primavera ho
estira tot cap enfora, com si amb un poderós imant volgués treure a la llum tot
allò que s’ha estat amagant durant l’hivern. Parlo de les plantes, però podria
fer-ho de sentiments reprimits, de depressions soterrades, d’indignacions
contingudes... i és que l’hivern, amb neu o sense, ho cobreix tot i deixa la
meitat del món amb clars símptomes d’esmorteïment. No cal espantar-se. Periòdicament
i puntual, la primavera ho ressuscita també tot.
IMATGES D'AQUESTA PRIMAVERA, TOTES DES DE LA MEVA CARRETERA
Absorta
en els meus pensaments, no veia que les branques dels pins, inclús les més
robustes, es vinclaven fins a terra, retudes per la força del vent. A poc a poc
m’anava posant a la gola del llop. El vent acanalat entre muntanyes bufava amb
molt més ímpetu que per la plana.
Ja
al primer tomb, el vent semblava voler-me fer anar en direcció a Figuerola i
me’n recordo perquè mai havia vist el cartell indicador de tan a prop. Després
vaig anar sortejant les corbes com vaig poder, i dic sortejant perquè de corbes
en feia poques, el vent manava més que
jo. Més aviat intentava sortir d’aquell infern- tub d’aire, en algun moment
comprimit i ara desfermat, aferrada al
volant, amb una marxa curta i prement l’accelerador de la millor manera que
sabia. Resava perquè el vent no em llancés contra algun cotxe del carril
contrari, o pitjor, fora de la carretera i hagués de prescindir de volant,
marxes i accelerador mentre queia pel penya-segat.
Ja
ho tinc guanyat- vaig pensar- quan vaig arribar al punt més alt del Coll de
Lilla, de cara a casa tot havia de ser més fàcil. Ja albirava la Conca i de seguida veuria
Lilla, el poble de la meva amiga Glòria que, com jo, també té un poble i una
ciutat, aquesta la compartim. A partir de la seva visió, quan em parla del seu
poble, i de la meva, sempre des de la carretera, no sabria ben bé com
qualificar Lilla, si com un poble de pessebre quan està nevat, com un poble de
postal a l’estiu, o com un poble idíl·lic en tot temps.
No
ho sabia jo, mentre tenia aquests pensaments tan bucòlics, que el darrer parany
encara havia d’arribar. I com que en cotxe, igual que de pensament, tot és tan
ràpid, quasi fugaç, quan me’n vaig adonar el vent m’havia fet fora de la
carretera, a mi i a la meitat del meu cotxe. Les dues rodes de la dreta havien
quedat suspeses en el buit, per sort en el buit sobre la cuneta.
Quan
vaig aconseguir sortir-ne, amb l’ajuda de dos fornits conductors, a qui
semblava que el vent afectés molt poc, vaig enfilar altre cop la carretera
sense mirar ni de reüll Lilla, ni el paisatge, ni res que no estigués just
davant dels meus ulls.
A
dins de casa, del poble, mentre anava fent glopets de conyac, que diuen els
avis que va molt bé pels ensurts, vaig quedar-me ben quieta escoltant el vent
darrere la finestra i rumiant com havia de tunejar el meu cotxe petit per no
tornar a tenir un ensurt com aquell mai més.