A UN ANY DE VIATGES INSÒLITS

                                    

Ara fa just un any vaig publicar el meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats i vaig fer la meva primera presentació en un cara a cara amb la Nit de Santa Llúcia que ai quina por!

Els comentaris dels que l’han llegit m’honoren i m’animen a seguir amb una afició que omple una part important de la meva vida. Ara que en teoria tinc més temps que abans, perquè no he de dedicar vuit, nou, deu hores a la feina, faig noves entrades al blog, escric pel setmanari Notícies TGN, per la revista Som Punt i Coma de Vimbodí i Poblet, participo en reculls col·lectius, avanço en la novel·la i sobretot, sobretot, hi penso – pensar-hi és el més important; escriure-ho és la part fàcil d’aquesta tasca – Ara que faig tot això, puc dir que la meva  il·lusió, que el que jo escric es llegeixi i arribi, s’està complint.

Dels comentaris sobre el llibre, la majoria són bons:

  -   he plorat

  -   he rigut

  -   he tingut por

  -   m’he emocionat

  -   m’he engrescat

  -   he volat sense moure’m de la butaca

  -   volem seguir viatjant amb tu

  -   llenguatge planer amb perfecta formalitat literària

  -   llenguatge planer per històries no gens simples

  -   cada vespre en llegeixo un i després reflexiono

  -   com que són curtets, després de l’un l’altre

  -   me l’he llegit dues vegades

  -   ets en molts dels relats i aquest toc personal només li pots donar tu...

Tinc pocs comentaris dolents i això segurament no vol dir que no n’hi hagi, sinó que  només els lectors que em tenen molta confiança me’ls han exposat:

  -  l’he hagut de llegir amb diccionari

  -  hi ha paraules rebuscades

Ve a ser el mateix, no sé si en el fons això vol dir: nena, ets molt pedant. Però no és això, no. Jo és que estic perquè tothom tingui la possibilitat d’ampliar el seu vocabulari i crec que qui busca una paraula al diccionari, ja per sempre se la fa seva. En fi, ja ha sortit la meva vena pedagògica frustrada.

Un altre comentari negatiu és el que alguns l’han fet com a positiu:

  -   és que et veig en tots els relats i això ja no és ficció.

Bé, és discutible. Si sóc jo la que he nascut en un circ i després faig la volta al món, i més tard  em nomenen directora general adjunta, això és ficció pura. Si vaig en cotxe i m’enganxa un aiguat i, entremig de la pluja, recullo un extraterrestre... això és ciència ficció. Si un soldat alemany, mort a la segona guerra mundial, parla des de la tomba, aquí tindríem ficció del més enllà, però seria difícil trobar-m’hi.

No obstant, des que vaig patir aquesta crítica cruel i infame, he intentat retratar-me i mullar-me menys en tot el que escric... sense aconseguir-ho!

Seguirem...Amb il·lusió!!!

CAFÈ TÀRRACO

En aquesta vida, ni tot és trist ni tot és alegre. No cal que ho expliqui, tots ho sabem.

La meva entrada anterior, "Damunt meu a la Normandia", és un relat sobre dos temes dels que tots hem sentit a parlar molt i, no obstant, mai no han deixat d'impressionar-nos, potser perquè  la guerra, tan antiga i malauradament tan actual, i  l'holocaust jueu, que mai més no torni a succeir,  ens plantegen tantes preguntes sense resposta, que de mil maneres que ens ho expliquin mai no ens quedem indiferents.

Per això, ara toca compensar aquella angoixa i provar, amb aquest relat, de fer-vos somriure. Es el quart del llibre i realment està inspirat en la setmana Tàrraco Viva que se celebra cada any a Tarragona.

                                                          

La nit de dissabte prometia. A les quatre de la matinada m’havia de llevar, com tantes altres vegades, per anar a buscar el meu fill a la Matxà, la discoteca de moda.  Però aquest cop ho faria diferent. Tenia ganes d’avançar el llibre que estava llegint i quatre hores per davant per a dedicar-li, em semblaven  un regal del cel. A les dotze en punt, per comptes de posar-me el despertador a dos quarts de quatre i anar-me’n a dormir, em vaig arrepapar a la meva butaca amb el llibre desitjat i amb la tassa de cafè necessària per a què la nit no se m’engolís. També amb el mòbil a l’abast, a punt per a qualsevol emergència.

Ben pensat. Anava per la tercera pàgina quan el mòbil deixà anar la melodiosa veu d’en Sinatra amb Strangers in the night. Era el meu fill: mama, vine a buscar-me que m’avorreixo. Adéu nit màgica, adéu magnífica idea, adéu pàgines viscudes. No hi feia res. El meu fill em cridava i jo hi anava sense discutir. Amor de mare.

Vaig agafar el cotxe i em vaig llençar a l’autovia. I dic que m’hi vaig llençar, perquè la meva entrada va ser d’impacte. Sense respectar el Cediu el pas, em vaig plantar dins del primer carril com una reina, provocant la sorollosa frenada dels meus vassalls a qui vaig tallar el pas al primer carril i també al segon. Com si això no fos prou, em vaig dedicar a fer avançaments per l’esquerra i per la dreta i no els vaig fer per damunt la tanca de seguretat, perquè em devia semblar que no hi guanyaria gaire temps, o potser perquè sabia que el meu fill m’estava esperant i no li podia fallar. Però ell sí que em va fallar. En arribar al lloc on estava tipa d’anar a buscar-lo, no hi era, no ell, sinó la disco. I si ho havia entès malament? Però no, no era que ell pogués ser en un altre lloc, era que la Matxà no era al seu.

Vaig baixar del cotxe atabalada i vaig donar un tomb a l’indret on sempre havia romàs la disco. Res, ni rastre. Ja me’n tornava cap al cotxe, quan un edifici gens llampant amb llumetes encenent-se i apagant-se em cridà l’atenció. M’hi vaig acostar sense resistència. Era com si les llums em cridessin i, després de saludar el porter amb un somriure, vaig entrar.

La música era suau i la gent em va semblar prou normal. A la barra vaig descobrir, ai pobra de mi! el meu marit i el meu amant amb un cubata a la mà, com patricis, parlant animadament. O sigui, que es coneixien? I jo sense saber-ho! Es miraven de reüll, com feien abans els homes, a les dues noies del costat que es prenien un cafè, amarg, vaig deduir per les ganyes que feien.  Vaig anar cap a l’altra banda del local, m’estimava més que no em veiessin, s’estranyarien molt de veure’m allí. Mentre m’allunyava d’amagatotis, vaig poder veure com les noies apartaven les tasses de cafè i després, quina sorpresa! van pujar damunt  la barra i van començar a ballar la dansa del ventre.

En un reservat circular amb sofàs i una tauleta amb una tassa de cafè com la meva, una colla d’homes i dones hi celebraven una bacanal, hauria dit que romana, perquè distingia clarament les corones de llorer que portaven els uns al cap, els altres creuant-los-hi el pit, d’altres una mica més avall. De sobte, un d’ells encara amb la corona al cap, es va fixar en mi.

-          Aquesta!- va cridar

-          Jo?- em vaig assenyalar el pit.

-          Sí, tu! A la pista a ballar amb els lleons!

Quan me’n vaig voler adonar, ja m’havien portat enlairada a la pista, entre dos... esclaus?? El de la corona em va dir imperatiu:

-          A ballar!

Com que l’ordre no admetia rèplica, vaig obeir. De seguida van aparèixer dos lleons que, lluny d’atacar-me, intentaven agafar el meu pas sense aconseguir-ho. Sí que cada vegada que s’equivocaven no podien evitar d’obrir la boca, enutjats, ensenyant-me les dents, la llengua i la gola fonda que m’esperava si no feia, encara no sabia el què.

Vaig tenir molta sort. Quan la música va aturar-se, les llums es van quedar enceses un moment i vaig poder veure tots els clients mirant-me a mi i els seus polzes mirant a terra, i a mi em va semblar, per la memòria històrica, però molt històrica, que allò era un mal averany. No sé com va ser, però recordo que vaig anar a petar amb els meus ossos fora d’aquell lloc terrible, i vaig endevinar que m’havien perdonat la vida.

Realment, quina experiència més increïble acabava de viure. No s’ho creuria ningú, ni el meu fill. El meu fill!! el meu fill, el meu fill! On puc anar a buscar el meu fill? L’angoixa havia començat a envair-me, com és que havia trigat tant? Sortosament una música trepidant i rapidíssima em va distreure. Era persistent, ja feia estona que durava, s’aturava i tornava a engegar. Però si és el mòbil amb El canto del loco, i la seva Zapatillas, que m’agrada tant!

     -         Si?

 -          Mama, que no vens? Que son dos quarts de cinc i hem quedat a les quatre.

-          Què? Les quatre? I el cotxe?

-          Quin cotxe?

-          El meu!

-          Mama, tu no tens cotxe. Vens o no?

-          Si. Si, ara vinc  fill meu, escolta, la Matxà és al mateix lloc de sempre?

-          Ostres mama, com estàs! On vols que sigui?

Els ulls oberts i el cor adormit, el llibre a terra, la tassa de cafè buida, el mòbil a la mà, vaig saltar de la butaca com si m’haguessin empès. Vaig engegar la meva Yamaha i en un tres i no res em vaig plantar davant la disco.

Per sort no tenia cotxe, li deia al meu fill en el camí de tornada, ell em mirava de cua d’ull sense voler-s’ho creure ”si estava tant bé quan he marxat”, per sort no tenia marit ni amant, per sort érem al segle XXI i no al segle I, i totes les històries de romans que m’havien impressionat durant  la setmana Tàrraco Viva, per sort només eren això, històries.

 En arribar, i davant els ulls incrèduls del meu fill, me’n vaig anar de dret a la cafetera. Necessitava un cafè i estava convençuda que  el cafè, a mi no em desvetllaria.

DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA

Resulta complicat mantenir dos blogs i treballar fora de casa i a dins, també controlar les emocions i a la vegada deixar-les sortir, parlar amb les amistats i tenir un minut per aturar-se i reflexionar. Protàgoras deia que l'home és la mesura de totes les coses, però a mi em sembla que qui té la clau perquè l'home mesuri és el temps. Algun dia segurament integraré aquest blog amb salsa-ficcio. De moment, però i per donar-li més aire de Viatges insòlits, aniré penjant algun dels relats del llibre.


Aquest és el que fa onze dels relats de Viatges insòlits de viatgers abrandats. Està inspirat en un viatge que vaig fer a la Normandia, però el protagonista també fa un viatge en el decurs del qual descobreix quelcom decisiu que, evidentment, no desvetllaré abans que el llegiu.

Damunt meu el vent gronxa l’herba. Una petita llosa m’assenyala. Vint mil discretes, porugues, avergonyides lloses s’aixequen a penes cinc centímetres de terra, per no oblidar-nos. Malgrat tot, per no oblidar-nos.

Vam ser els infames, l’enemic de tots, la bogeria col·lectiva...i el món sencer ens assenyala. El poble maleït seguint el seu líder maleït, i com ell, sense escrúpols, sense pietat, sense ànima. Però què volien? Ens calia un home fort que ens fes oblidar  la humiliació, el vam trobar i ens hi vam aferrar. S’equivocava?, potser sí, però no hi cabien mitges tintes, o era tot o no era res. I ens hi vam sotmetre sense condicions. Ser els amos del món? Sí, i sí, per sempre sí. La puresa de la raça? Sí, sí i sí, i totes les solucions eren vàlides, fins i tot la definitiva. Al cap i a la fi, ells eren els màxims responsables de l’infortuni del nostre poble. Ho deia ell i ell era déu.

Damunt meu sento el terra que trontolla sota els peus dels visitants. Són els dels altres morts, venen de veure les seves tombes. El món sencer plora els altres morts; a nosaltres només els nostres. Després la curiositat els mena cap aquí. Amb passos vacil·lants i hostils s’acosten i llegeixen...un nom, unes dates...i fan un breu càlcul mental. Per uns moments un sentiment de pietat s’esquitlla per tot el cementiri. Gairebé ens perdonen. Però no!, m’equivoco, no ens perdonaran mai. Vam ser nosaltres qui va matar els seus fills, els seus veïns, els seus herois...No, no poden perdonar-nos.

Aquí la terra fa olor de mort. Sense proposar-s’ho, la mort va arrabassar-hi cent mil vides l’estiu de mil nou-cents quaranta quatre. Jo hi era aquella matinada del sis de juny. L’enemic va llançar-se en paracaigudes per damunt del poble, des d’aquella munió de Douglas C47 que cobria el cel. Diu que es van equivocar, que havien de caure més enllà. I nosaltres només vam necessitar uns instants per atrinxerar-nos. Després va ser tot tan fàcil... La consigna era DISPAREU, MATEU, DISPAREU, MATEU!, i ells eren allà al meu davant, baixaven per l’aire sense cap resguard, sense poder agafar l’arma per a defensar-se, tibant les corretges per accelerar la caiguda i sortir de l’objectiu. DISPAREU, MATEU! I vaig disparar. No havia mort mai cap home. L’endemà complia disset anys. El soldat va deixar de tibar el paracaigudes i va anar baixant  amb les cames penjant, els braços penjant, el cap penjant... El destí em pertanyia. El destí d’aquell home que jo havia convertit en titella. DISPAREU, MATEU! Vaig tornar a disparar i tots els encertava, com en un joc innocent de punteria. Les titelles, totes amb el seu escut de barres i estrelles al braç, anaven caient i, al seu damunt el paracaigudes,.com una mortalla improvisada. I jo que veia la mort per fora, em preguntava com devia ser la mort per dins. Què hi passava en aquell ventre que s’estripava, en aquell pit que deixava d’alenar. I especulava si els que morien s’adonaven que morien i volia endevinar el seu últim pensament.

Damunt meu, la volta del cel, i cada dia de llevant fins a ponent, el sol escalfa les meves cendres.

Com si el sentís ara mateix, un brètol va cridar “Quin espectacle!”. Amb precaució vaig sortir del meu parapet i sí, era una gran espectacle. Tant lluny com m’abastava la vista, el terra s’havia tornat blanc i onejava suament mogut per la brisa atlàntica. Semblava talment que un cel carregat de núvols hagués caigut a la terra, núvols molsuts i bellugadissos, i a sota de cada un, una titella amb els fils trencats, perquè el destí del món era nostre. Recordo que, sense voler, la vista se’m desvià cap un altre paracaigudes que desentonava. S’havia quedat suspès del campanar de l’església i el soldat penjat pugnava per  lliurar-se de la teranyina que l’empresonava. Em va sembla que allò era una ofensa a l’estètica de l’univers i que aquell moviment de braços i cames s’havia d’aturar d’immediat. Vaig apuntar-lo i vaig sentir una detonació. Tot el meu cos va retrunyir i vaig notar un dolor agut dintre meu, no hauria sabut dir on. El penjat continuava bellugant i jo no ho entenia. Un company em va cridar molt fort, amb desesperació, mirant-me el pit. Va ser llavors quan vaig entendre el què havia passat, quan vaig veure la sang que brollava. Aquell dolor punyent que havia arrencat tan confús, es va anar concentrant en un sol punt del meu cos, fins a fer-se insuportable. I vaig saber que em moria. Les cames em van començar a tremolar fins que no van poder aguantar-me i vaig iniciar una lenta caiguda enrere. Jo també era una titella. El destí ja no em pertanyia. El Führer no era cap déu. I sota aquell cel que ara desfilava pel meu davant mentre jo queia, ben pensat, però massa tard, hi hauríem pogut cabre tots, nosaltres, els paracaigudistes i els maleïts gossos jueus.

 

                                                                      

A LA MEVA CARRETERA (2)

                                               

Em sembla que he encertat el camí. Les muntanyes per força han d’aturar el vent. Escolto la veu suau i melosa  de Pau Debon, explicant-me una breu anècdota del músic que, en estimar la seva amant a la Cartoixa de Valldemosa, escandalitzà els pagesos de Mallorca:

En Chopin ha pujat

es piano en es terrat

un criat l’ha ajudat

i de poc no s’han matat.

Ha plogut, s’ha banyat

i na George Sand l’ha renyat,

dins es llit, constipat

menja sopa i pa torrat...

http://www.youtube.com/watch?v=A0i3lEVDSqI  
(Una mica de paciència amb la publicitat)

i esguardo entusiasmada el paisatge que mai no deixa de sorprendre’m , perquè a l’estiu tota cuca viu, però la primavera ho estira tot cap enfora, com si amb un poderós imant volgués treure a la llum tot allò que s’ha estat amagant durant l’hivern. Parlo de les plantes, però podria fer-ho de sentiments reprimits, de depressions soterrades, d’indignacions contingudes... i és que l’hivern, amb neu o sense, ho cobreix tot i deixa la meitat del món amb clars símptomes d’esmorteïment. No cal espantar-se. Periòdicament i puntual, la primavera ho ressuscita també tot.

                  IMATGES D'AQUESTA PRIMAVERA, TOTES DES DE LA MEVA CARRETERA

Absorta en els meus pensaments, no veia que les branques dels pins, inclús les més robustes, es vinclaven fins a terra, retudes per la força del vent. A poc a poc m’anava posant a la gola del llop. El vent acanalat entre muntanyes bufava amb molt més ímpetu que per la plana.

Ja al primer tomb, el vent semblava voler-me fer anar en direcció a Figuerola i me’n recordo perquè mai havia vist el cartell indicador de tan a prop. Després vaig anar sortejant les corbes com vaig poder, i dic sortejant perquè de corbes en feia poques,  el vent manava més que jo. Més aviat intentava sortir d’aquell infern- tub d’aire, en algun moment comprimit i ara  desfermat, aferrada al volant, amb una marxa curta i prement l’accelerador de la millor manera que sabia. Resava perquè el vent no em llancés contra algun cotxe del carril contrari, o pitjor, fora de la carretera i hagués de prescindir de volant, marxes i accelerador mentre queia pel penya-segat.

Ja ho tinc guanyat- vaig pensar- quan vaig arribar al punt més alt del Coll de Lilla, de cara a casa tot havia de ser més fàcil. Ja albirava la Conca i de seguida veuria Lilla, el poble de la meva amiga Glòria que, com jo, també té un poble i una ciutat, aquesta la compartim. A partir de la seva visió, quan em parla del seu poble, i de la meva, sempre des de la carretera, no sabria ben bé com qualificar Lilla, si com un poble de pessebre quan està nevat, com un poble de postal a l’estiu, o com un poble idíl·lic en tot temps.

No ho sabia jo, mentre tenia aquests pensaments tan bucòlics, que el darrer parany encara havia d’arribar. I com que en cotxe, igual que de pensament, tot és tan ràpid, quasi fugaç, quan me’n vaig adonar el vent m’havia fet fora de la carretera, a mi i a la meitat del meu cotxe. Les dues rodes de la dreta havien quedat suspeses en el buit, per sort en el buit sobre la cuneta.

Quan vaig aconseguir sortir-ne, amb l’ajuda de dos fornits conductors, a qui semblava que el vent afectés molt poc, vaig enfilar altre cop la carretera sense mirar ni de reüll Lilla, ni el paisatge, ni res que no estigués just davant dels meus ulls.

A dins de casa, del poble, mentre anava fent glopets de conyac, que diuen els avis que va molt bé pels ensurts, vaig quedar-me ben quieta escoltant el vent darrere la finestra i rumiant com havia de tunejar el meu cotxe petit per no tornar a tenir un ensurt com aquell mai més.

A LA MEVA CARRETERA (1)

                                              

Cada setmana vaig un cop, a vegades dos, al meu poble. De la meva ciutat al meu poble. No tothom té una ciutat i un poble. Jo sí. No en tinc el títol de propietat, però són més meus que les accions d’alguns bancs que tot i tenir-ne el títol, si les posem a la venda no en traiem ni cinc cèntims, ni dos, ni un.

L’altre dia, encara a la meva casa de la meva ciutat, un soroll eixordador em va deixar garratibada. No podia ser el tren, ni els timbalers de Setmana Santa assajant al pàrquing de la platja del Miracle. Tampoc el mar, a menys que fos la primera embranzida d’un tsunami. Vaig haver de mirar a través de la finestra per convèncer-me que el soroll el feia el vent, bellugant l’arbreda que tinc a la vora.

Ja em vaig esverar perquè darrerament tinc problemes amb el vent quan vaig per la carretera. I no sé si és que en els vuit anys que ara compleix el meu cotxe petit no ha fet vent o que en la darrera revisió van oblidar de col·locar-hi alguna peça important de pes més important encara, perquè, pobret,  sembla una ploma a mercè del vent quan aquest bufa sense miraments. I jo, pobreta també, volent controlar la ploma.

Des que van quedar enllestides la T-11 i la C-14 m’agrada agafar aquesta ruta perquè en un plis-plas arribo al meu destí, més de pressa que pujant i baixant el Coll de Lilla, que em sembla que mai no hi acabo d’arribar.

Faig un incís perquè m’adono que, sense agradar-me especialment conduir i sense ser viatjant, que ara en diuen comercial, ni coordinador territorial, parlo molt sovint de la carretera, del cotxe i de la conducció. Qui sap! Potser algun dia podré aplegar tots els relats que parlen d’aquest tema en un llibre. Potser serà un llibre de igual èxit que A la carretera de Jack Kerouac. Potser. El llibre té com a fil conductor de la història, la carretera, no com els meus relats on gairebé n’és la protagonista. Diuen que el va escriure d’una sola tirada en tres setmanes en un rotlle de tele-impressora de 36 metres, defensant així la prosa espontània, un dels trets bàsics de la Beat Generation. I diuen que els editors li van rebutjar. No obstant, després de sis anys de treballar-hi per adaptar-ho, li van acceptar. No sempre les coses surten a la primera, no, no.

Segueixo amb la ruta, la de la T-11. M’agrada passar per la cruïlla de les Gavarres. Em recorda Sant Francisco o millor encara, Atlantic City, amb aquells encreuaments de carreteres tan formidables que sembla fins i tot, que podrien portar-te a la fi del món. I m’agrada fer-ho els vespres dels dissabtes de tornada a la ciutat i passar pel nivell més alt. Tot el complex és ple de cotxes de gom a gom. Amb les faroles i els neons dels establiments il·luminant-los és un espectacle únic, que em desvetlla la il·lusió que la crisi no existeix i que el present i, com no? el futur són més brillants que mai. Recomano fer-hi una passada, o dues, o tres, com ja dic, el dissabte al vespre. Amb una mica d’imaginació, tornes a casa content com un gínjol. Si a més a més el Barça guanya i si a més a més et suggestiones i penses que la independència és aquí a la vora, ja tens el cap de setmana arreglat. I és que, a banda de voler mirar,  qui no es conforma és perquè no vol.

 

 

Les fotografies d'Atlantic City de segur tenen més bona resolució. Al natural guanya molt la cruïlla americana de la meva ciutat.

   

Vaig decidir passar pel Coll de Lilla, perquè em va semblar que el vent entre muntanyes no tindria el pas tan franc com per la planúria de l’altra ruta. I de moment semblava que l’havia encertat.

M’aturo aquí fent cas dels bons consells de la meva amiga Carme.

            -   Totxos al blog, no- em diu sempre, que és una manera de dir que per explicar la Bíblia, millor fer-ho en un llibre, no en un blog.

La Carme és una bloguera amb experiència, que porta un blog amb més solera que el meu,       micromios@wordpress.com es diu, i jo li hauria de fer cas més sovint, sinó que a vegades el raig de paraules encadenades que no puc aturar, no m’ho permet. Tanmateix, avui que veig que la primera part del que volia explicar ja s’allarga tant com un Gènesi, m’aturo i reflexiono i em costa, però deixo la ploma. Continuarà. Aviat, ho prometo.

PARAULES DE LA TECLA MARTORELL

Un conte és una novel·la curteta, amb totes  les característiques d’una novel·la, però amb una dificultat important afegida que és que amb poques planes ha de fer arribar tot el contingut que es pretén transmetre, mantenir el ritme, enganxar al lector, tenir un final a l’alçada i que a més a més suggereixi quelcom més que el que hi ha escrit.

Per aquest motiu sempre m’han meravellat els autors de literatura breu i per això quan la Teresa em va proposar aquesta presentació no vaig dubtar en fer-ho. M’ho vaig prendre com una gran responsabilitat perquè és com si et deixessin un fill al teu càrrec. Evidentment me’l vaig tornar llegir i el vaig tornar a descobrir perquè a vegades amb una sola llegida no n’hi ha prou, però la meva segona lectura va coincidir molt amb la primera impressió:

És tracta d’un llibre que parla de tot i ho aconsegueix portant-nos a allà on ella vol que viatgem. A vegades, ella, llesta com és, ha aprofitat viatges que ha fet, no per explicar-nos el viatge en sí, sinó quelcom més. Ha combinat la realitat i la fantasia per a transportar-nos als mons que ha inventat, que ha reinventat, als que ha interpretat o que ha reinterpretat.

Jugant amb les paraules, els personatges i els ambients, a vegades amb simpatia, amb molta gràcia, i a cops amb duresa, però utilitzant sempre un vocabulari senzill i proper, però molt mesurat, aconsegueix captar l’atenció del lector. M’agraden els textos planers a nivell de lèxic, però profunds a nivell de contingut.

Parla de tot de la vida, tant de grans continguts, eterns, intemporals, com la guerra, la llibertat... com de petits continguts relacionats amb la vida quotidiana, dels fills, de l’estrès i moltes vegades ho fa utilitzant personatges d’altres temps i amb això incorpora diferents òptiques, diferents sensibilitats i els fa més originals.

Sempre ho fa d’una vesant molt creativa. Pot fer-ho barrejant èpoques i per tant des de la visió perplexa del protagonista del conte, com pot fer-ho, simplement des del que sent o el que veu i per tant des de la seva pròpia i real experiència, com pot fer-ho des de la més estricte fantasia. Sigui com sigui en els contes, sempre hi ha un rerefons comú, que jo diria que és la valentia i la visió positiva de les coses que ens passen per dificultoses que siguin.

Mireu, si em permeteu donar una preferència personal, no per l’estil, ni el tema, ni per res de caire formal, sinó la capacitat exquisida de poder explicar lo proper i a la vegada contraposar-ho a lo llunyà i captant el mèrit que això té, seguint aquest interès faré menció de dos:

CASCAVELLS A TRENC D’ALBA. És un conte on la Teresa transpira la saviesa de qui sap de parla perquè ho ha viscut. El seu paisatge el fa nostre, i és capaç de fer-nos emocionar amb les coses més quotidianes de la gent de pagès, que va al tros però no com qui va a la fàbrica sinó com qui va a recollir el fruit del seu esforç, i tot vist amb ulls de criatura que cada dia gaudeix, sense saber-ho, del sol, de la pau del camp, de la comunicació íntima amb els animals de companyia.      

DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA. És un conte on la Teresa descriptiu tant aspectes físics del lloc on passa l’acció, com si fos un seguit de fotografies que passen pel davant del lector, com del moviment, l’acció del que explica i per mi el que més m’ha impressionat, la seva capacitat de generar empatia amb el contrari, amb el diferent, l’opressor i arribar a parlar com si fos ell mateix. (per mi això té molt de mèrit)

Estic segura que la Teresa ha viscut en pròpies carns el setembre quan es pleguen les avellanes i n’ha sigut protagonista primer com espectadora (de nena) acompanyant el pares i jugant esperant que acabin les eternes jornades i més tard formant part de l’activitat de l’economia familiar, però posar-te a la pell d’un soldat (la Teresa no ha sigut mai soldat que jo sàpiga) i a més a més del bàndol dels dolents i parlar per la seva boca i fer-nos-el sentir proper té molt de mèrit. 

Mireu, per molt que el conte curt tingui uns trets generals, una mena de format... hi ha una cosa que crec que forma part de qualsevol text literari, faci riure, faci plorar, agradi més o agradi menys, ens identifiqui o ens descobreixi alguna cosa nova, si aquest es publica, com és el cas dels “viatges insòlits de viatgers abrandats”, darrera sempre hi ha el desig d’un autor/a de pensar que el que escriu pot interessar a algú més que no sigui ell o ella mateix i a mi el que ha escrit la Teresa m’ha interessat.

Bé ja ho veureu vosaltres mateixos, no us en perdeu cap, però feu com jo ho he fet. Jo abans de començar la lectura he fet cas de la seva recomanació a la carta al lector: m’he acomodat al seient i m’hi he enlairat.

Deixeu-me dir, per acabar, que per molt que la gent que escriu sempre diu que no parla d’ell o d’ella mateixa, és una mica mentida, perquè sí que ho fa, encara que sigui sense voler, o de manera subliminal. En aquest cas un llibre com aquest que transpira valentia, diu molt del tarannà de la Teresa, perquè ha demostrat ser valenta, molt valenta, per atrevir-se a publicar ens els temps que estem vivim, i el seu èxit que queda demostrat al tractar-se de la segona edició, és la clara recompensa que mereix per la seva constància i a la seva valentia.

 Moltíssimes gràcies, Tecla, per les teves paraules.

 

TRAPEZI

En les quatre presentacions que he fet fins ara del meu llibre, he tingut la sort d’estar acompanyada d’uns presentadors i col·laboradors excel·lents que, amb total  generositat, han esmerçat el seu temps en preparar-les a consciència i en acompanyar-me, i que amb la seva presència i paraules han fet que l’acte brillés molt més del que ho hauria fet sense ells. El meu agraïment sincer va per tots ells avui i hi anirà sempre.

Però vull parlar ara sobre la tercera presentació perquè, per incompatibilitats entre la tecnologia i jo, quasi no tinc fotos de l’acte i intentaré suplir amb paraules l’absència d’imatges, relatant  a la meva manera la presentació i explicant la meva relació amb les persones que m’hi van acompanyar.

Em passa sovint, des que faig proeses de viatgera abrandada, que quan pujo al trapezi tinc la sensació d’estar suspesa en el buit, i no  m’acabo de decidir si llançar-me o quedar-me immòbil, que ve a ser si faig el que he vingut a fer o arrenco a córrer en direcció contrària.

L’altre dia, en la presentació del llibre a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, indret extraordinari que forja persones amb caràcter, en paraules del poeta vallenc Joan Guasch, - queda clar que la definició m’agrada i sortirà més d’una vegada-  vaig tenir aquesta sensació quan vaig mirar-me els assistents, abans de començar l’acte. 

Vaig tombar-me vers els meus acompanyants i els vaig veure tan serens i aplomats que, de pensament, vaig agafar-me de bracet a cada un d’ells a banda i banda, com la trapezista que s’aferra a les cordes del trapezi, sabent que al final de les seves cabrioles podrà retrobar-les de nou. Vaig tornar-me a mirar el públic i tot i sentir-me encara suspesa en l’aire, vaig saber que no cauria. 

Els meus acompanyants, les meves cordes, eren Josep Gomis i Manel Martínez.

Vaig conèixer el Josep Gomis l’any 76, quan jo tenia dinou anys, i vaig treballar uns mesos sota les seves ordres. Era la meva primera incursió professional fora de Vimbodí i la meva impressió, sempre d’aparença externa, perquè els anys i la poca experiència no donaven per a més, va ser que era un home atractiu, molt correcte i amb una seguretat de què no només en gaudia ell, sinó que en feia partícips i beneficiaris als que l’envoltaven.

Després d’això, cadascú va seguir pel seu camí i mai més no vam tenir ocasió de trobar-nos, si bé jo, pel fet d’haver-lo conegut personalment, vaig rebre amb alegria la notícia que després d’haver estat quinze anys alcalde en temps de Franco, havia estat reelegit, amb diferència amb els seus adversaris, alcalde de les primeres eleccions democràtiques. En els vuit anys que vaig treballar a Montblanc, vaig saber que, com tota persona amb càrrec públic, tenia els seus detractors, pocs pel que sé, però mai, en honor seu i de tots els que l’estimen i aprecien, se’n va parlar a causa del pecat capital amb que molts polítics actuals taquen la seva imatge i el que és pitjor, taquen el seu fons més íntim, encara que això els hi deu ser ben bé igual.

Quan vaig saber que ell, com a President del Museu em presentaria l’acte, vaig demanar de tenir-hi unes paraules abans, per donar-me a conèixer. He de reconèixer que la meva impressió dels dinou anys va mantenir-se intacta quan el vaig veure, però aquesta vegada, amb quasi quaranta anys més, la seva carrera i el meu bagatge, era conscient que parlava amb una persona excepcional. Suposo que a forjar-me aquesta opinió hi havia contribuït la lectura encara no finalitzada, del llibre d’anècdotes, no de memòries JOSEP GOMIS, La solitud del despatx, escrit en col·laboració amb el periodista vallenc Francesc Domènech. Del que he llegit fins ara, tot em porta a la mateixa conclusió: el Josep Gomis ha tingut un objectiu constant en la seva carrera, que ha estat el bé comú i la millora de la vida, en l’àmbit que ha administrat en cada moment. Primer a Montblanc, després a Tarragona i  província i finalment a Catalunya.

Jo recomano el llibre a tots els joves amb vocació política honesta que desitgin treballar per la comunitat, sense ànims de treure’n res més que la pròpia satisfacció per la feina ben feta.

Al Manel Martínez vaig començar a tractar-lo uns anys abans. Jo era catequista i ell, catequitzat. Com devien anar les coses l’any 72 quan d’una classe de Catequesi en va sortir una obra de teatre no religiós per la que nois i monitora estàvem entusiasmats. I quin poc ull no devia tenir jo aleshores per donar-li al Manel el paper del dolent escuder que ha d’arrencar-li el cor a Blancaneu per portar-li a la madrastra. Sí que a darrera hora, per pietat, no era capaç de fer-ho, però el mal ja estava fet. Ell era el dolent de l’obra.

Si bé vivíem al mateix poble no va ser fins quinze anys més tard que vam tornar a tenir tracte freqüent i cordial i les nostres trobades eren força regulars. Molt abans que jo decidís agafar reflexivament la ploma per escriure, ell ja tenia moltes inquietuds relacionades amb les lletres i les paraules. Sospito que les paraules eren el següent pas necessari per a la plasmació de la seva passió, que en realitat era una altra.

El Manel s’estima la terra, com el Josep Gomis estima la política o com jo estimo les paraules. Dubto que hi hagi gaires persones a la Conca que hagin trepitjat tant el territori amb la il·lusió que ho ha fet i ho fa ell. Les seves passes perseverants l’han portat  per boscos i camins del terme de Vimbodí i Poblet i també de la Conca. Allí hi ha estudiat els arbres i la seva història, les barraques de pedra seca, els ruscs d’abans, de les abelles, més antigues que els mateixos ruscs, bastits a la mateixa barraca com una finestra més. També els safareig públics, des de fa poc, ja peces de museus.

El rastre de les seves nombroses petjades es troba en diferents llibres d’estudi i documentació que ha escrit sobre aquests temes, publicats pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, dels quals el seu preferit és EL BOSC DE POBLET. Puc entendre molt bé perquè és aquest i no un altre. La mà de l’home mai no superarà la de la natura i, coneixent el Manel, me’l puc imaginar gaudint del bosc com un nen. I si fos que el bosc li recorda quan perseguia la Blancaneu per ordre de la madrastra? En aquest cas, encara podria perdonar-me a mi mateixa, per haver-lo portat amb la meva errònia assignació de personatge a una meravellosa afició.

Els dos homes de qui acabo de parlar podrien no tenir res en comú, però molts cops les diferents perspectives conflueixen en un mateix punt. Deixo que els lectors treguin les seves conclusions i com en el joc de les paraules de La partida o del Gran Dictat,  com vulgueu, dono dues pistes a partir de les quals es pot trobar la solució a la prova: Catalunya, llibertat. I jo també jugo.