TRAPEZI

En les quatre presentacions que he fet fins ara del meu llibre, he tingut la sort d’estar acompanyada d’uns presentadors i col·laboradors excel·lents que, amb total  generositat, han esmerçat el seu temps en preparar-les a consciència i en acompanyar-me, i que amb la seva presència i paraules han fet que l’acte brillés molt més del que ho hauria fet sense ells. El meu agraïment sincer va per tots ells avui i hi anirà sempre.

Però vull parlar ara sobre la tercera presentació perquè, per incompatibilitats entre la tecnologia i jo, quasi no tinc fotos de l’acte i intentaré suplir amb paraules l’absència d’imatges, relatant  a la meva manera la presentació i explicant la meva relació amb les persones que m’hi van acompanyar.

Em passa sovint, des que faig proeses de viatgera abrandada, que quan pujo al trapezi tinc la sensació d’estar suspesa en el buit, i no  m’acabo de decidir si llançar-me o quedar-me immòbil, que ve a ser si faig el que he vingut a fer o arrenco a córrer en direcció contrària.

L’altre dia, en la presentació del llibre a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, indret extraordinari que forja persones amb caràcter, en paraules del poeta vallenc Joan Guasch, - queda clar que la definició m’agrada i sortirà més d’una vegada-  vaig tenir aquesta sensació quan vaig mirar-me els assistents, abans de començar l’acte. 

Vaig tombar-me vers els meus acompanyants i els vaig veure tan serens i aplomats que, de pensament, vaig agafar-me de bracet a cada un d’ells a banda i banda, com la trapezista que s’aferra a les cordes del trapezi, sabent que al final de les seves cabrioles podrà retrobar-les de nou. Vaig tornar-me a mirar el públic i tot i sentir-me encara suspesa en l’aire, vaig saber que no cauria. 

Els meus acompanyants, les meves cordes, eren Josep Gomis i Manel Martínez.

Vaig conèixer el Josep Gomis l’any 76, quan jo tenia dinou anys, i vaig treballar uns mesos sota les seves ordres. Era la meva primera incursió professional fora de Vimbodí i la meva impressió, sempre d’aparença externa, perquè els anys i la poca experiència no donaven per a més, va ser que era un home atractiu, molt correcte i amb una seguretat de què no només en gaudia ell, sinó que en feia partícips i beneficiaris als que l’envoltaven.

Després d’això, cadascú va seguir pel seu camí i mai més no vam tenir ocasió de trobar-nos, si bé jo, pel fet d’haver-lo conegut personalment, vaig rebre amb alegria la notícia que després d’haver estat quinze anys alcalde en temps de Franco, havia estat reelegit, amb diferència amb els seus adversaris, alcalde de les primeres eleccions democràtiques. En els vuit anys que vaig treballar a Montblanc, vaig saber que, com tota persona amb càrrec públic, tenia els seus detractors, pocs pel que sé, però mai, en honor seu i de tots els que l’estimen i aprecien, se’n va parlar a causa del pecat capital amb que molts polítics actuals taquen la seva imatge i el que és pitjor, taquen el seu fons més íntim, encara que això els hi deu ser ben bé igual.

Quan vaig saber que ell, com a President del Museu em presentaria l’acte, vaig demanar de tenir-hi unes paraules abans, per donar-me a conèixer. He de reconèixer que la meva impressió dels dinou anys va mantenir-se intacta quan el vaig veure, però aquesta vegada, amb quasi quaranta anys més, la seva carrera i el meu bagatge, era conscient que parlava amb una persona excepcional. Suposo que a forjar-me aquesta opinió hi havia contribuït la lectura encara no finalitzada, del llibre d’anècdotes, no de memòries JOSEP GOMIS, La solitud del despatx, escrit en col·laboració amb el periodista vallenc Francesc Domènech. Del que he llegit fins ara, tot em porta a la mateixa conclusió: el Josep Gomis ha tingut un objectiu constant en la seva carrera, que ha estat el bé comú i la millora de la vida, en l’àmbit que ha administrat en cada moment. Primer a Montblanc, després a Tarragona i  província i finalment a Catalunya.

Jo recomano el llibre a tots els joves amb vocació política honesta que desitgin treballar per la comunitat, sense ànims de treure’n res més que la pròpia satisfacció per la feina ben feta.

Al Manel Martínez vaig començar a tractar-lo uns anys abans. Jo era catequista i ell, catequitzat. Com devien anar les coses l’any 72 quan d’una classe de Catequesi en va sortir una obra de teatre no religiós per la que nois i monitora estàvem entusiasmats. I quin poc ull no devia tenir jo aleshores per donar-li al Manel el paper del dolent escuder que ha d’arrencar-li el cor a Blancaneu per portar-li a la madrastra. Sí que a darrera hora, per pietat, no era capaç de fer-ho, però el mal ja estava fet. Ell era el dolent de l’obra.

Si bé vivíem al mateix poble no va ser fins quinze anys més tard que vam tornar a tenir tracte freqüent i cordial i les nostres trobades eren força regulars. Molt abans que jo decidís agafar reflexivament la ploma per escriure, ell ja tenia moltes inquietuds relacionades amb les lletres i les paraules. Sospito que les paraules eren el següent pas necessari per a la plasmació de la seva passió, que en realitat era una altra.

El Manel s’estima la terra, com el Josep Gomis estima la política o com jo estimo les paraules. Dubto que hi hagi gaires persones a la Conca que hagin trepitjat tant el territori amb la il·lusió que ho ha fet i ho fa ell. Les seves passes perseverants l’han portat  per boscos i camins del terme de Vimbodí i Poblet i també de la Conca. Allí hi ha estudiat els arbres i la seva història, les barraques de pedra seca, els ruscs d’abans, de les abelles, més antigues que els mateixos ruscs, bastits a la mateixa barraca com una finestra més. També els safareig públics, des de fa poc, ja peces de museus.

El rastre de les seves nombroses petjades es troba en diferents llibres d’estudi i documentació que ha escrit sobre aquests temes, publicats pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, dels quals el seu preferit és EL BOSC DE POBLET. Puc entendre molt bé perquè és aquest i no un altre. La mà de l’home mai no superarà la de la natura i, coneixent el Manel, me’l puc imaginar gaudint del bosc com un nen. I si fos que el bosc li recorda quan perseguia la Blancaneu per ordre de la madrastra? En aquest cas, encara podria perdonar-me a mi mateixa, per haver-lo portat amb la meva errònia assignació de personatge a una meravellosa afició.

Els dos homes de qui acabo de parlar podrien no tenir res en comú, però molts cops les diferents perspectives conflueixen en un mateix punt. Deixo que els lectors treguin les seves conclusions i com en el joc de les paraules de La partida o del Gran Dictat,  com vulgueu, dono dues pistes a partir de les quals es pot trobar la solució a la prova: Catalunya, llibertat. I jo també jugo.