dissabte, 17 de novembre del 2012

PRIMERA PROVA-JOC




Un bloc ho és de veritat gràcies a les visites dels seus lectors. Si a més a més aquests fan comentaris, l'autor pot considerar que ha assolit el seu objectiu. Vull agrair-vos la vostra participació en el meu bloc salsa-ficcio, ara que ha superat les mil visites, donant-vos l'oportunitat d'aconseguir el meu llibre VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS de franc.
D'aquí al catorze de desembre, dia de la presentació, us proposo un joc de quatre proves relacionades amb el llibre. Les presentaré sempre en cap de setmana i tindreu de temps fins el dijous següent per  participar-hi. En cada presentació de prova us faré saber qui és el guanyador de la prova anterior.

PRIMERA PROVA


Només demano un comentari al relat complet que afegeixo a continuació. És el cinquè del llibre que aviat tindreu a les llibreries. El guanyador serà el que per ordre d'entrada en el comentari  coincideixi amb el número de l'ONCE del divendres 23-11-12. Sí, ja sé que això està molt vist, però em sembla una bona manera de deixar-ho a l'atzar. Si hi ha nou comentaris o menys, serà la darrera xifra, si n'hi ha fins a noranta nou, seran les dues darreres. Si n'hi ha més, ja serà la bomba, però seran les tres darreres xifres. Si comenteu com anònims, poseu si us plau el nom i les tres darreres xifres del DNI, per evitar confusions indesitjades.

aprofiteu-ho que aquesta és la prova més fàcil!


 
ANYS

Cada vegada que el veig pujant les escales tant a poc a poc, se m’encongeix el cor. Els vint-i-vuit esglaons que van del carrer al pis se m’afiguren aquella llarga escala de Jacob que menava fins a Déu, i que sortia tot sovint als llibres de la Història Sagrada que ja no s’estudia.
La seva cara, impassible, no mostra res, cap cansament, cap dificultat, però jo sé que la processó va per dins. De cap manera vol agafar-se al braç que li allargo, per a fer-li més lleu l’esforç.
       -   Surt d’aquí- em diu.
Sense voler, perquè no voldria, em ve al cap aquell home fort com el ferro que podia amb tot i no deixava que res s’interposés entre ell i la seva comesa. Independent, suficient i orgullós, no necessitava ningú, tal vegada no ho volia reconèixer, igual que ara, cinquanta anys més tard.
Ara, com abans, vestit amb pantalons blaus, camisa i una gorra amb visera, que li corona la imatge, quiet dempeus, ningú diria que han passat cinquanta anys. Amb la mateixa roba que abans tapava músculs, força i il·lusions, ha vist com tot això anava quedant enrere, i com el futur s’anava escurçant davant dels seus ulls.
Ahir, tan lluny com la vista li abastava, es veia capaç d’arribar-hi, amansint tota la terra, tots els rocs, tots els boscos que trobés al seu pas. Avui, a quatre passes dels seus peus, el món s’enfonsa i una boira espessa no li deixa veure què hi ha a l’altra banda, ni tan sols si hi ha res.
Sense donar-se per vençut, lluita per mantenir el somni i rumia com pot estendre un pont per traspassar l’abisme  i guanyar la boira.
Però ell és un home de la terra. En néixer li van mostrar la terra i amb els ulls molt oberts va decidir que no volia veure cap altre paisatge. Només tenia deu anys quan va començar a treballar-la i d’immediat va saber que la terra i ell formaven un compost indissoluble. I, tanmateix, com es treballa la terra quan a cada passa els ossos murmuren, quan la pell és tant fina que un granet de pols la travessa, i quan els ulls s’omplen d’ombres en atansar-se la nit?
El pensament és veloç i mentre jo viatjo per mig segle, anant i venint, i rodant la meva pel·lícula basada en fets reals, ell ja ha arribat i, desesmat, s’ha deixat caure sobre la butaca.
Els seus ulls blaus, amb els anys més blaus encara, em miren i veuen el que penso. Amb una llambregada en té prou per saber que m’atribolo de veure’l així, i com ho sap! m’estimo més aquell orgull que aquesta fluixesa. Però ell sap com arreglar-ho, sap que el món i jo necessitem que es conformi, que deixi de lluitar contra natura, que es hora de reposar, de respirar amb l’aire que li resta i no amb l’aire que voldria.
-    Vine!- em crida.
M’ajupo al seu costat i aleshores fa un gest inusitat: amb la seva ma colrada pel sol i llaurada pels anys, m’acarona suaument la galta. Després amb una mitja rialla, em diu amb veu de voler-me convèncer.
-   Va filla,  posa’m una pel·lícula del Clint Eastwood. L’altre dia, aquella..., com es deia? “Duro de pelar”, em va agradar molt.


13 comentaris:

  1. Tendre, dolç i alhora colpidor. M'emociona, m'emociones....
    Maite

    ResponElimina
  2. M'agradat. És un bon relat sobre el temps, del temps lligat a la terra, del temps que queda quan la natura s'imposa, i del temps que passa amb la velocitat dels pensaments.

    ResponElimina
  3. Després de llegir aquest emotiu relat he mirat curosament la fotografia... i ... sí, sí, és clar, aquest home que puja amb decisió l'escala, agafant amb força la barana despren moviment i determinació. És Duro de pelar! L'he reconegut de seguida.

    M. Olivetti

    ResponElimina
  4. M'agrada el relat, m'agrada com escrius, m'agrada la tendresa que despren i la força que s'hi endevina...

    Cinta

    ResponElimina
  5. M'agradat molt, realment toca la fibra i he vist reflectides persones molt properes a mi. M'ha emocionat, de veritat. Enhorabona!!!!!!!!

    Sílvia

    ResponElimina
  6. Com em recorda el meu pare. genio i figura hasta la sepultura. Angel.

    ResponElimina
  7. El padrí, el meu padrí, el millor padrí...tanco els ulls i reconec perfectamnt qui es... ja sas que aquest relat és el meu preferit, no se si sera el millor escrit peró si el més sentit...noemí

    ResponElimina
  8. Molt bonic! M 'ha agradat molt. Un relat preciós que fa emocionar....

    Iris Gonzalez ;-)

    ResponElimina
  9. enhorabona teresa...m'agradat molt. gina

    ResponElimina
  10. teresa es xulissim...m'he emociat i tot. maria b.

    ResponElimina
  11. Iep, Teresa, està bé això del blog dedicat al llibre, tu... ja sé que ara no entro al concurs, però el relat m'ha arribat, m'ha obert escletxa... ai aquests pares que mereixerien ser per sempre forts!

    ResponElimina
  12. Es emotiu, tendré i molt ven escrit, ETS una crack!!!!! . Ja sabem que la presentació del llibre ha estat un éxit. Felicitáis. Segur que quan el llegim ens captivara
    Consol i Montserrat

    ResponElimina