dissabte, 2 de març del 2013

ALS NÚVOLS



                                             
A mi em fascinen els núvols. Tots. Començant per aquells bromallons que recorden els nuvolets inofensius que pintàvem al paper de nanos, quan el nostre cel particular era clar i gairebé res no l’enterbolia.

-         Vius als núvols – em deia la mestra, de joveneta.

També m’agraden els núvols de tempesta cendrosos, plumbosos, bruns, negres,....  potser perquè endevino, sense cap do endevinatori, que per molt enfadats que estiguin, quan hauran descarregat, el cel quedarà més ras que si li haguessin passat una aspiradora Polti. I és que, com quasi sempre en la vida després d’un gran terrabastall, les aigües, en aquest cas les aigües del cel, tornen al seu jaç i tot reprèn la calma.
Els núvols esfilagarsats em commouen. Fan mans i mànegues per subsistir. S’estiren i s’aprimen lluitant amb tot allò que els hi va en contra sense adonar-se que, en el seu afany, com més s’estiren, més s’apropen a la fi. Malgrat tot, són els meus herois al cel. Res de tan colpidor com els esforços perseverants i titànics per sobreviure en un món advers, que mai no arribarà a apreciar-los.




-       
























  Sempre ets als núvols – em repetia la mestra que vingué després.

En el meu món de núvols trobo facecioses aquelles bromes àgils i poca-cosa que veig travessar per davant dels altres núvols al seu aire, mai tan ben dit. Amb un bri d’imaginació quasi les sento riure, benaurades en la seva innocència, perquè passen davant dels seus companys pesats, espessos, carregats i ben instal·lats en la seva posició, que potser creuen invencible. Uns i altres tindran a la curta o a la llarga el mateix final.
Però els núvols que m’atrapen sense remei són els núvols grans que s’estarrufen amb l’aire fred suau, cumulonimbus, crec que els anomena el meu admirat i parodiat Tomàs Molina, que tan aviat tenen una forma com una altra i em fan pensar que en aquesta vida res no és definitiu per molt que ho temem o ho desitgem. Són aquests els que em miro embadalida quan vaig amb el meu cotxe petit amunt i avall de dilluns a divendres. Me’ls miro i me’ls remiro i provo a retrobar l’antiga forma que els hi he vist fa un minut.
La setmana passada, els núvols estarrufats van acaparar tant la meva atenció per la carretera que de poc no vaig anar de pet a trobar-los i a quedar-me per sempre en aquells verals. No m’hauria fet res canviar uns dies de perspectiva, sempre és engrescador, però per sempre..., amb la de coses interessant que hi ha per fer aquí... Confesso que tot i l’humor que hi poso em vaig espantar i vaig haver d’agafar el primer trencall que vaig trobar. Enmig del camí vaig baixar del cotxe per agafar aire. Potser sí que estar als núvols es paga car - vaig pensar.
Mentre caminava a poc a poc pel camí i aixecava la vista amb precaució sense arribar a mirar els núvols, se’m va revelar el sentit d’aquella frase que tots pronunciem per intentar conformar un amic quan ha patit un revés: tot passa per algun motiu. A la meva dreta un sembrat començant a brollar em retornava l’assossec que havia perdut uns moments abans i semblava... semblava que em cridés. Vaig mirar a totes bandes perquè la meva idea era tan arrauxada que no m’havia de veure ningú i menys el pagès, amo del sembrat. Ningú, no hi havia ningú. Vaig córrer, intentant volar, per no trepitjar aquella meravella i em vaig deixar caure d’esquena damunt del sembrat. La meva parka més d’hivern, amb tantes capes superposades a prova dels deu graus sota zero i també de cops d’aixada, va amortir-me el cop. Allí, surant damunt la parka vaig tornar a mirar al cel. Els meus núvols encara hi eren, evidentment metamorfosejats i irreconeixibles, però eren allí esperant que jo me’ls mirés amb deteniment i els bategés en el meu pensament.
Hi havia de tot en aquell cel immens, que ara em semblava abastable. Vaig veure mig cos del gegant que quasi m’havia fet sortir de la carretera. L’altre mig volava trossejat en quatre bocins, cel enllà. Era la part covarda que tots portem a dins, que no volia sotmetre’s a la meva mirada escrutadora i segurament, pensava ell, venjativa.
Hi havia la forma de vida que m’agradaria tenir, hi havia el país que desitjava, hi havia el treball que tots ens mereixem, hi havia la dignitat del món concentrada en un sol núvol compacte, massís, sense esquerdes, hi havia... petites esperances que podien fer-se grans, em va semblar a mi, si tots miràvem el cel alhora.
I llavors, sorpresa, em vaig sentir dir a mi mateixa en un to de veritat absoluta:

     - Viure als núvols està mal vist; somiar és de franc i a vegades, funciona.  








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada