BUSQUI, SI US PLAU, LES PARAULES

Aquest és un bloc atípic  des de la seva naixença. Té l'origen en el meu llibre i s'inicia quan aquest és a punt de veure la llum. Per això vull incloure-hi aquest relat, perquè el dia de la meva joia en el meu petit món, per la presentació del llibre, va coincidir amb el dolor extrem i desesperat d'uns pares i unes famílies que van veure com les seves alegries mai no ho tornarien a ser, no com fins aleshores, perquè un boig, amb armes a l'abast, havia decidit acabar amb la vida dels seus fillets. Uns i altres van fer també un trist viatge. Els nens, sense retorn. Les famílies provant a retrocedir només un dia enrere i mirant l'endemà sense trobar-hi futur. La meva solidaritat amb tots ells i el meu clam amb tots els que demanen que, d'una vegada per totes, no pugui tornar a passar mai més.

                               

És divendres 15 de desembre. Agafo amb impaciència La Vanguardia de casa la mare. Vull veure si sóc notícia, si el que per mi i els meus va ser un gran esdeveniment, també ho és per la resta del món. La fullejo ràpidament, però no hi veig res i penso despitada que el meu petit món és el que m’interessa i si ell se’n fa ressò, m’és igual el que hi hagi més enllà.

Ha estat un pensament fugaç, generat en un segon, dos a tot estirar, perquè de seguida sento un pessic a l’estómac que fa que m’hagi de menjar el meu pensament  tan individualista, quan torno a la portada del diari i veig i llegeixo: una fotografia amb un nen de pocs anys tapant-se la cara i una mare o una noieta, no ho sé, que l’acompanya abaixant el rostre. Encara no he llegit res, però la foto és esfereïdora, perquè, què pot fer que un nen es tapi la cara i un adult enfonsi la seva dins el coll de l’abric. El titular de la foto es llegeix sense voler i em dic que no pot ser, que ja ha tornat a passar.

Un cop més, un jove, quasi un nen d’aquesta societat malalta de la que formem part, havia decidit que no ho suportava més i que se n’anava, però abans deixaria la seva empremta en un camí de sang, com més millor, com més jove, millor, com més dolor provoqués, millor . Vint-i-sis morts d’una atacada, vint d’ells nens, també la seva mare. I tres armes per no fer curt. La pregunta, de resposta incommensurable en aquest cas, no és per què la societat està tan malalta, sinó per què té a l’abast un arsenal per quan a alguns una mala idea fugissera els travessa el cervell, la puguin executar.

Senyor Obama, ha de trobar les paraules. Sé que vostè no és Déu i que no hi ha res més difícil com promulgar una llei que vagi en contra de la defensa de la pròpia persona, i més en un país on les armes tenen un pes considerable i per tant un prestigi indiscutible.

Des del Far West fins a d’invasió d’Irak, passant pel Vietnam i per l’Afganistan, les seves armes han estat famoses i no només per la bona punteria dels que les empunyaven.

Segurament, la indústria armamentística representa una part important del seu PIB. Però, ha pensat en reconvertir-la? Tal vegada, rifles de cartró-pedra  per tots els “Amics del rifle”, que s’oposen amb tanta vehemència a que els en prohibeixin l’ús. A vegades vostès, els americans se’ns mostren tant com a nens...Potser indústries pirotècniques per llençar focs d’artifici per tota Amèrica a l’estil de les nits mediterrànies. Segurament això ompliria l’oïda dels ciutadans amants d’aquesta mena de sons i, amb sort, també minimitzaria l’omnipotència de saber que la vida de qualsevol és a les seves mans, en defensa pròpia o no.

Si us plau, senyor Obama, busqui les paraules. Va trobar-les en la seva primera campanya, la que el va fer arribar a la Presidència, se’n recorda? Busqui les paraules i convenci tots els seus governadors. No podem aturar la ment humana, és massa complexa i qualsevol incitació pot ser un  revulsiu quan allò que estimula és un polvorí, però podem aturar tantes morts d’innocents, deixant que els assassins en potència es quedin així, en potència.

Si us plau, busqui les paraules.