diumenge, 9 de desembre del 2012

QUART RELAT SENSE PROVA

M'atanso a la recta final del meu viatge. Arribo a Ítaca i em pot el temor que ningú no em conegui, talment Ulisses en acabar la seva Odissea, o que jo no conegui ningú quan el dia catorze us vegi borrosos o fent pampallugues al meu davant. Només espero que semblantment a Ulisses aconsegueixi mostrar-me tal com sóc fins que em pugueu reconèixer i, a diferència d'ell, no em quedi per sempre en aquesta Ítaca i sàpiga trobar nous passos.




Aquí teniu els resultats de la Tercera Prova-Joc, on trencarem les regles perquè molt pocs lectors han comentat. Em consta que no és fàcil perquè diverses persones m'han dit que ho han intentat sense èxit. Sigui com sigui, regalaré un llibre al comentarista liX pel seu interès participatiu en les proves i un altre a l'Àstrid perquè sé que també li va costar molt de comentar, i perquè ha donat una resposta molt completa. També perquè això de l'oreneta independentista ha tocat el meu cor, tan independentista com el de l'oreneta. De la tercera concursant ja me n'ocupo jo, perquè la tinc a casa i els llibres quasi no la deixen circular. No tindrà cap problema en agafar-ne un.

liX i ÀSTRID, un llibre per cada un de vosaltres. No el compreu, doncs.

Acabo aquí les Proves-Joc, però no us vull deixar sense viatge aquesta setmana. El que us regalo és el darrer del llibre. Està complet i crec que fa honor al final de "Viatges insòlits de viatgers abrandats". A banda d'aquests petits tasts, us queden encara quinze relats més al llibre si voleu comprar-lo. Teniu a la pestanya NOTÍCIES d'aquest mateix bloc, els llocs on podeu fer-vos amb el llibre. Acompanyo aquest relat amb una il·lustració de luxe, una pintura del meu amic Marc, autor de  la portada del llibre.



 UN MÓN NOU



Havia arribat de sobte i sense avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel

talment devia haver estat el diluvi universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual , jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava que la fi del món només seria al carrer.

Encara no sabia el què m’esperava. Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la meva tarda lliure.

Enmig de la cortina d’aigua que em separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament, mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi aigua, no els  faria justícia, van tornar al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.

Vaig saltar del cotxe i el vaig agafar d’una revolada.

        -  On son els teus pares?

El nen, que duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci i divertir-s’hi molt.

Quan ja estava xopa i amb l’aigua fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps preciós, perquè el motor s’havia negat,  no crec pas que de gasolina, i no arrencava.

De seguida vaig començar a veure cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure de Monalisa, braç periscòpic i samarreta de Wally. Si ja era del domini  públic que aquell paiet que a les pàgines dels llibres s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.

El primer instint va ser d’oferir-li el telèfon. L’única referència que tenia per  fer-li amiga era aquesta. El meu nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò metàl·lic.

I mentre jo no entenia res i pensava que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües braves.  I vaig intuir que la fi del món tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les aigües,  havia estat escollida per a passar a un món nou, la terra promesa.



Pintura de Marc A. Pérez Oliván

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada