Cada setmana vaig
un cop, a vegades dos, al meu poble. De la meva ciutat al meu poble. No tothom
té una ciutat i un poble. Jo sí. No en tinc el títol de propietat, però són més
meus que les accions d’alguns bancs que tot i tenir-ne el títol, si les posem a
la venda no en traiem ni cinc cèntims, ni dos, ni un.
L’altre dia, encara
a la meva casa de la meva ciutat, un soroll eixordador em va deixar
garratibada. No podia ser el tren, ni els timbalers de Setmana Santa assajant
al pàrquing de la platja del Miracle. Tampoc el mar, a menys que fos la primera
embranzida d’un tsunami. Vaig haver de mirar a través de la finestra per
convèncer-me que el soroll el feia el vent, bellugant l’arbreda que tinc a la
vora.
Ja em vaig esverar
perquè darrerament tinc problemes amb el vent quan vaig per la carretera. I no
sé si és que en els vuit anys que ara compleix el meu cotxe petit no ha fet
vent o que en la darrera revisió van oblidar de col·locar-hi alguna peça
important de pes més important encara, perquè, pobret, sembla una ploma a mercè del vent quan aquest
bufa sense miraments. I jo, pobreta també, volent controlar la ploma.
Des que van quedar
enllestides la T-11
i la C-14
m’agrada agafar aquesta ruta perquè en un plis-plas arribo al meu destí, més de
pressa que pujant i baixant el Coll de Lilla, que em sembla que mai no hi acabo
d’arribar.
Faig un incís
perquè m’adono que, sense agradar-me especialment conduir i sense ser viatjant,
que ara en diuen comercial, ni coordinador territorial, parlo molt sovint de la
carretera, del cotxe i de la conducció. Qui sap! Potser algun dia podré aplegar
tots els relats que parlen d’aquest tema en un llibre. Potser serà un llibre de
igual èxit que A la carretera de Jack Kerouac. Potser. El
llibre té com a fil conductor de la història, la carretera, no com els meus
relats on gairebé n’és la protagonista. Diuen que el va escriure d’una sola
tirada en tres setmanes en un rotlle de tele-impressora de 36 metres, defensant així
la prosa espontània, un dels trets bàsics de la Beat Generation. I diuen
que els editors li van rebutjar. No obstant, després de sis anys de
treballar-hi per adaptar-ho, li van acceptar. No sempre les coses surten a la
primera, no, no.
Segueixo amb la
ruta, la de la T-11. M’agrada
passar per la cruïlla de les Gavarres. Em recorda Sant
Francisco o millor encara, Atlantic City, amb aquells
encreuaments de carreteres tan formidables que sembla fins i tot, que podrien
portar-te a la fi del món. I m’agrada fer-ho els vespres dels dissabtes de tornada
a la ciutat i passar pel nivell més alt. Tot el complex és ple de cotxes de gom
a gom. Amb les faroles i els neons dels establiments il·luminant-los és un
espectacle únic, que em desvetlla la il·lusió que la crisi no existeix i que el
present i, com no? el futur són més brillants que mai. Recomano fer-hi una
passada, o dues, o tres, com ja dic, el dissabte al vespre. Amb una mica
d’imaginació, tornes a casa content com un gínjol. Si a més a més el Barça
guanya i si a més a més et suggestiones i penses que la independència és aquí a
la vora, ja tens el cap de setmana arreglat. I és que, a banda de voler
mirar, qui no es conforma és perquè no
vol.
Les fotografies d'Atlantic City de segur tenen més bona resolució. Al natural guanya molt la cruïlla americana de la meva ciutat. |
Vaig decidir passar
pel Coll de Lilla, perquè em va semblar que el vent entre muntanyes no tindria
el pas tan franc com per la planúria de l’altra ruta. I de moment semblava que
l’havia encertat.
M’aturo aquí fent
cas dels bons consells de la meva amiga Carme.
-
Totxos al blog, no- em diu sempre, que és una manera de dir que per
explicar la Bíblia,
millor fer-ho en un llibre, no en un blog.
La Carme és una bloguera amb experiència, que porta un blog amb més solera que
el meu, micromios@wordpress.com es diu, i jo li hauria de fer cas més sovint,
sinó que a vegades el raig de paraules encadenades que no puc aturar, no m’ho
permet. Tanmateix, avui que veig que la primera part del que volia explicar ja
s’allarga tant com un Gènesi, m’aturo i reflexiono i em costa, però deixo la
ploma. Continuarà. Aviat, ho prometo.
Així m'agrada que em facis cas. Encara que es fa amé llegir les teves peripècies al volant.
ResponEliminaSalut
Carme
Ha, ha, hi tinc com un fixament, ja ho veus.
ResponElimina