A LA MEVA CARRETERA (2)

                                               

Em sembla que he encertat el camí. Les muntanyes per força han d’aturar el vent. Escolto la veu suau i melosa  de Pau Debon, explicant-me una breu anècdota del músic que, en estimar la seva amant a la Cartoixa de Valldemosa, escandalitzà els pagesos de Mallorca:

En Chopin ha pujat

es piano en es terrat

un criat l’ha ajudat

i de poc no s’han matat.

Ha plogut, s’ha banyat

i na George Sand l’ha renyat,

dins es llit, constipat

menja sopa i pa torrat...

http://www.youtube.com/watch?v=A0i3lEVDSqI  
(Una mica de paciència amb la publicitat)

i esguardo entusiasmada el paisatge que mai no deixa de sorprendre’m , perquè a l’estiu tota cuca viu, però la primavera ho estira tot cap enfora, com si amb un poderós imant volgués treure a la llum tot allò que s’ha estat amagant durant l’hivern. Parlo de les plantes, però podria fer-ho de sentiments reprimits, de depressions soterrades, d’indignacions contingudes... i és que l’hivern, amb neu o sense, ho cobreix tot i deixa la meitat del món amb clars símptomes d’esmorteïment. No cal espantar-se. Periòdicament i puntual, la primavera ho ressuscita també tot.

                  IMATGES D'AQUESTA PRIMAVERA, TOTES DES DE LA MEVA CARRETERA

Absorta en els meus pensaments, no veia que les branques dels pins, inclús les més robustes, es vinclaven fins a terra, retudes per la força del vent. A poc a poc m’anava posant a la gola del llop. El vent acanalat entre muntanyes bufava amb molt més ímpetu que per la plana.

Ja al primer tomb, el vent semblava voler-me fer anar en direcció a Figuerola i me’n recordo perquè mai havia vist el cartell indicador de tan a prop. Després vaig anar sortejant les corbes com vaig poder, i dic sortejant perquè de corbes en feia poques,  el vent manava més que jo. Més aviat intentava sortir d’aquell infern- tub d’aire, en algun moment comprimit i ara  desfermat, aferrada al volant, amb una marxa curta i prement l’accelerador de la millor manera que sabia. Resava perquè el vent no em llancés contra algun cotxe del carril contrari, o pitjor, fora de la carretera i hagués de prescindir de volant, marxes i accelerador mentre queia pel penya-segat.

Ja ho tinc guanyat- vaig pensar- quan vaig arribar al punt més alt del Coll de Lilla, de cara a casa tot havia de ser més fàcil. Ja albirava la Conca i de seguida veuria Lilla, el poble de la meva amiga Glòria que, com jo, també té un poble i una ciutat, aquesta la compartim. A partir de la seva visió, quan em parla del seu poble, i de la meva, sempre des de la carretera, no sabria ben bé com qualificar Lilla, si com un poble de pessebre quan està nevat, com un poble de postal a l’estiu, o com un poble idíl·lic en tot temps.

No ho sabia jo, mentre tenia aquests pensaments tan bucòlics, que el darrer parany encara havia d’arribar. I com que en cotxe, igual que de pensament, tot és tan ràpid, quasi fugaç, quan me’n vaig adonar el vent m’havia fet fora de la carretera, a mi i a la meitat del meu cotxe. Les dues rodes de la dreta havien quedat suspeses en el buit, per sort en el buit sobre la cuneta.

Quan vaig aconseguir sortir-ne, amb l’ajuda de dos fornits conductors, a qui semblava que el vent afectés molt poc, vaig enfilar altre cop la carretera sense mirar ni de reüll Lilla, ni el paisatge, ni res que no estigués just davant dels meus ulls.

A dins de casa, del poble, mentre anava fent glopets de conyac, que diuen els avis que va molt bé pels ensurts, vaig quedar-me ben quieta escoltant el vent darrere la finestra i rumiant com havia de tunejar el meu cotxe petit per no tornar a tenir un ensurt com aquell mai més.

A LA MEVA CARRETERA (1)

                                              

Cada setmana vaig un cop, a vegades dos, al meu poble. De la meva ciutat al meu poble. No tothom té una ciutat i un poble. Jo sí. No en tinc el títol de propietat, però són més meus que les accions d’alguns bancs que tot i tenir-ne el títol, si les posem a la venda no en traiem ni cinc cèntims, ni dos, ni un.

L’altre dia, encara a la meva casa de la meva ciutat, un soroll eixordador em va deixar garratibada. No podia ser el tren, ni els timbalers de Setmana Santa assajant al pàrquing de la platja del Miracle. Tampoc el mar, a menys que fos la primera embranzida d’un tsunami. Vaig haver de mirar a través de la finestra per convèncer-me que el soroll el feia el vent, bellugant l’arbreda que tinc a la vora.

Ja em vaig esverar perquè darrerament tinc problemes amb el vent quan vaig per la carretera. I no sé si és que en els vuit anys que ara compleix el meu cotxe petit no ha fet vent o que en la darrera revisió van oblidar de col·locar-hi alguna peça important de pes més important encara, perquè, pobret,  sembla una ploma a mercè del vent quan aquest bufa sense miraments. I jo, pobreta també, volent controlar la ploma.

Des que van quedar enllestides la T-11 i la C-14 m’agrada agafar aquesta ruta perquè en un plis-plas arribo al meu destí, més de pressa que pujant i baixant el Coll de Lilla, que em sembla que mai no hi acabo d’arribar.

Faig un incís perquè m’adono que, sense agradar-me especialment conduir i sense ser viatjant, que ara en diuen comercial, ni coordinador territorial, parlo molt sovint de la carretera, del cotxe i de la conducció. Qui sap! Potser algun dia podré aplegar tots els relats que parlen d’aquest tema en un llibre. Potser serà un llibre de igual èxit que A la carretera de Jack Kerouac. Potser. El llibre té com a fil conductor de la història, la carretera, no com els meus relats on gairebé n’és la protagonista. Diuen que el va escriure d’una sola tirada en tres setmanes en un rotlle de tele-impressora de 36 metres, defensant així la prosa espontània, un dels trets bàsics de la Beat Generation. I diuen que els editors li van rebutjar. No obstant, després de sis anys de treballar-hi per adaptar-ho, li van acceptar. No sempre les coses surten a la primera, no, no.

Segueixo amb la ruta, la de la T-11. M’agrada passar per la cruïlla de les Gavarres. Em recorda Sant Francisco o millor encara, Atlantic City, amb aquells encreuaments de carreteres tan formidables que sembla fins i tot, que podrien portar-te a la fi del món. I m’agrada fer-ho els vespres dels dissabtes de tornada a la ciutat i passar pel nivell més alt. Tot el complex és ple de cotxes de gom a gom. Amb les faroles i els neons dels establiments il·luminant-los és un espectacle únic, que em desvetlla la il·lusió que la crisi no existeix i que el present i, com no? el futur són més brillants que mai. Recomano fer-hi una passada, o dues, o tres, com ja dic, el dissabte al vespre. Amb una mica d’imaginació, tornes a casa content com un gínjol. Si a més a més el Barça guanya i si a més a més et suggestiones i penses que la independència és aquí a la vora, ja tens el cap de setmana arreglat. I és que, a banda de voler mirar,  qui no es conforma és perquè no vol.

 

 

Les fotografies d'Atlantic City de segur tenen més bona resolució. Al natural guanya molt la cruïlla americana de la meva ciutat.

   

Vaig decidir passar pel Coll de Lilla, perquè em va semblar que el vent entre muntanyes no tindria el pas tan franc com per la planúria de l’altra ruta. I de moment semblava que l’havia encertat.

M’aturo aquí fent cas dels bons consells de la meva amiga Carme.

            -   Totxos al blog, no- em diu sempre, que és una manera de dir que per explicar la Bíblia, millor fer-ho en un llibre, no en un blog.

La Carme és una bloguera amb experiència, que porta un blog amb més solera que el meu,       micromios@wordpress.com es diu, i jo li hauria de fer cas més sovint, sinó que a vegades el raig de paraules encadenades que no puc aturar, no m’ho permet. Tanmateix, avui que veig que la primera part del que volia explicar ja s’allarga tant com un Gènesi, m’aturo i reflexiono i em costa, però deixo la ploma. Continuarà. Aviat, ho prometo.

PARAULES DE LA TECLA MARTORELL

Un conte és una novel·la curteta, amb totes  les característiques d’una novel·la, però amb una dificultat important afegida que és que amb poques planes ha de fer arribar tot el contingut que es pretén transmetre, mantenir el ritme, enganxar al lector, tenir un final a l’alçada i que a més a més suggereixi quelcom més que el que hi ha escrit.

Per aquest motiu sempre m’han meravellat els autors de literatura breu i per això quan la Teresa em va proposar aquesta presentació no vaig dubtar en fer-ho. M’ho vaig prendre com una gran responsabilitat perquè és com si et deixessin un fill al teu càrrec. Evidentment me’l vaig tornar llegir i el vaig tornar a descobrir perquè a vegades amb una sola llegida no n’hi ha prou, però la meva segona lectura va coincidir molt amb la primera impressió:

És tracta d’un llibre que parla de tot i ho aconsegueix portant-nos a allà on ella vol que viatgem. A vegades, ella, llesta com és, ha aprofitat viatges que ha fet, no per explicar-nos el viatge en sí, sinó quelcom més. Ha combinat la realitat i la fantasia per a transportar-nos als mons que ha inventat, que ha reinventat, als que ha interpretat o que ha reinterpretat.

Jugant amb les paraules, els personatges i els ambients, a vegades amb simpatia, amb molta gràcia, i a cops amb duresa, però utilitzant sempre un vocabulari senzill i proper, però molt mesurat, aconsegueix captar l’atenció del lector. M’agraden els textos planers a nivell de lèxic, però profunds a nivell de contingut.

Parla de tot de la vida, tant de grans continguts, eterns, intemporals, com la guerra, la llibertat... com de petits continguts relacionats amb la vida quotidiana, dels fills, de l’estrès i moltes vegades ho fa utilitzant personatges d’altres temps i amb això incorpora diferents òptiques, diferents sensibilitats i els fa més originals.

Sempre ho fa d’una vesant molt creativa. Pot fer-ho barrejant èpoques i per tant des de la visió perplexa del protagonista del conte, com pot fer-ho, simplement des del que sent o el que veu i per tant des de la seva pròpia i real experiència, com pot fer-ho des de la més estricte fantasia. Sigui com sigui en els contes, sempre hi ha un rerefons comú, que jo diria que és la valentia i la visió positiva de les coses que ens passen per dificultoses que siguin.

Mireu, si em permeteu donar una preferència personal, no per l’estil, ni el tema, ni per res de caire formal, sinó la capacitat exquisida de poder explicar lo proper i a la vegada contraposar-ho a lo llunyà i captant el mèrit que això té, seguint aquest interès faré menció de dos:

CASCAVELLS A TRENC D’ALBA. És un conte on la Teresa transpira la saviesa de qui sap de parla perquè ho ha viscut. El seu paisatge el fa nostre, i és capaç de fer-nos emocionar amb les coses més quotidianes de la gent de pagès, que va al tros però no com qui va a la fàbrica sinó com qui va a recollir el fruit del seu esforç, i tot vist amb ulls de criatura que cada dia gaudeix, sense saber-ho, del sol, de la pau del camp, de la comunicació íntima amb els animals de companyia.      

DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA. És un conte on la Teresa descriptiu tant aspectes físics del lloc on passa l’acció, com si fos un seguit de fotografies que passen pel davant del lector, com del moviment, l’acció del que explica i per mi el que més m’ha impressionat, la seva capacitat de generar empatia amb el contrari, amb el diferent, l’opressor i arribar a parlar com si fos ell mateix. (per mi això té molt de mèrit)

Estic segura que la Teresa ha viscut en pròpies carns el setembre quan es pleguen les avellanes i n’ha sigut protagonista primer com espectadora (de nena) acompanyant el pares i jugant esperant que acabin les eternes jornades i més tard formant part de l’activitat de l’economia familiar, però posar-te a la pell d’un soldat (la Teresa no ha sigut mai soldat que jo sàpiga) i a més a més del bàndol dels dolents i parlar per la seva boca i fer-nos-el sentir proper té molt de mèrit. 

Mireu, per molt que el conte curt tingui uns trets generals, una mena de format... hi ha una cosa que crec que forma part de qualsevol text literari, faci riure, faci plorar, agradi més o agradi menys, ens identifiqui o ens descobreixi alguna cosa nova, si aquest es publica, com és el cas dels “viatges insòlits de viatgers abrandats”, darrera sempre hi ha el desig d’un autor/a de pensar que el que escriu pot interessar a algú més que no sigui ell o ella mateix i a mi el que ha escrit la Teresa m’ha interessat.

Bé ja ho veureu vosaltres mateixos, no us en perdeu cap, però feu com jo ho he fet. Jo abans de començar la lectura he fet cas de la seva recomanació a la carta al lector: m’he acomodat al seient i m’hi he enlairat.

Deixeu-me dir, per acabar, que per molt que la gent que escriu sempre diu que no parla d’ell o d’ella mateixa, és una mica mentida, perquè sí que ho fa, encara que sigui sense voler, o de manera subliminal. En aquest cas un llibre com aquest que transpira valentia, diu molt del tarannà de la Teresa, perquè ha demostrat ser valenta, molt valenta, per atrevir-se a publicar ens els temps que estem vivim, i el seu èxit que queda demostrat al tractar-se de la segona edició, és la clara recompensa que mereix per la seva constància i a la seva valentia.

 Moltíssimes gràcies, Tecla, per les teves paraules.

 

TRAPEZI

En les quatre presentacions que he fet fins ara del meu llibre, he tingut la sort d’estar acompanyada d’uns presentadors i col·laboradors excel·lents que, amb total  generositat, han esmerçat el seu temps en preparar-les a consciència i en acompanyar-me, i que amb la seva presència i paraules han fet que l’acte brillés molt més del que ho hauria fet sense ells. El meu agraïment sincer va per tots ells avui i hi anirà sempre.

Però vull parlar ara sobre la tercera presentació perquè, per incompatibilitats entre la tecnologia i jo, quasi no tinc fotos de l’acte i intentaré suplir amb paraules l’absència d’imatges, relatant  a la meva manera la presentació i explicant la meva relació amb les persones que m’hi van acompanyar.

Em passa sovint, des que faig proeses de viatgera abrandada, que quan pujo al trapezi tinc la sensació d’estar suspesa en el buit, i no  m’acabo de decidir si llançar-me o quedar-me immòbil, que ve a ser si faig el que he vingut a fer o arrenco a córrer en direcció contrària.

L’altre dia, en la presentació del llibre a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, indret extraordinari que forja persones amb caràcter, en paraules del poeta vallenc Joan Guasch, - queda clar que la definició m’agrada i sortirà més d’una vegada-  vaig tenir aquesta sensació quan vaig mirar-me els assistents, abans de començar l’acte. 

Vaig tombar-me vers els meus acompanyants i els vaig veure tan serens i aplomats que, de pensament, vaig agafar-me de bracet a cada un d’ells a banda i banda, com la trapezista que s’aferra a les cordes del trapezi, sabent que al final de les seves cabrioles podrà retrobar-les de nou. Vaig tornar-me a mirar el públic i tot i sentir-me encara suspesa en l’aire, vaig saber que no cauria. 

Els meus acompanyants, les meves cordes, eren Josep Gomis i Manel Martínez.

Vaig conèixer el Josep Gomis l’any 76, quan jo tenia dinou anys, i vaig treballar uns mesos sota les seves ordres. Era la meva primera incursió professional fora de Vimbodí i la meva impressió, sempre d’aparença externa, perquè els anys i la poca experiència no donaven per a més, va ser que era un home atractiu, molt correcte i amb una seguretat de què no només en gaudia ell, sinó que en feia partícips i beneficiaris als que l’envoltaven.

Després d’això, cadascú va seguir pel seu camí i mai més no vam tenir ocasió de trobar-nos, si bé jo, pel fet d’haver-lo conegut personalment, vaig rebre amb alegria la notícia que després d’haver estat quinze anys alcalde en temps de Franco, havia estat reelegit, amb diferència amb els seus adversaris, alcalde de les primeres eleccions democràtiques. En els vuit anys que vaig treballar a Montblanc, vaig saber que, com tota persona amb càrrec públic, tenia els seus detractors, pocs pel que sé, però mai, en honor seu i de tots els que l’estimen i aprecien, se’n va parlar a causa del pecat capital amb que molts polítics actuals taquen la seva imatge i el que és pitjor, taquen el seu fons més íntim, encara que això els hi deu ser ben bé igual.

Quan vaig saber que ell, com a President del Museu em presentaria l’acte, vaig demanar de tenir-hi unes paraules abans, per donar-me a conèixer. He de reconèixer que la meva impressió dels dinou anys va mantenir-se intacta quan el vaig veure, però aquesta vegada, amb quasi quaranta anys més, la seva carrera i el meu bagatge, era conscient que parlava amb una persona excepcional. Suposo que a forjar-me aquesta opinió hi havia contribuït la lectura encara no finalitzada, del llibre d’anècdotes, no de memòries JOSEP GOMIS, La solitud del despatx, escrit en col·laboració amb el periodista vallenc Francesc Domènech. Del que he llegit fins ara, tot em porta a la mateixa conclusió: el Josep Gomis ha tingut un objectiu constant en la seva carrera, que ha estat el bé comú i la millora de la vida, en l’àmbit que ha administrat en cada moment. Primer a Montblanc, després a Tarragona i  província i finalment a Catalunya.

Jo recomano el llibre a tots els joves amb vocació política honesta que desitgin treballar per la comunitat, sense ànims de treure’n res més que la pròpia satisfacció per la feina ben feta.

Al Manel Martínez vaig començar a tractar-lo uns anys abans. Jo era catequista i ell, catequitzat. Com devien anar les coses l’any 72 quan d’una classe de Catequesi en va sortir una obra de teatre no religiós per la que nois i monitora estàvem entusiasmats. I quin poc ull no devia tenir jo aleshores per donar-li al Manel el paper del dolent escuder que ha d’arrencar-li el cor a Blancaneu per portar-li a la madrastra. Sí que a darrera hora, per pietat, no era capaç de fer-ho, però el mal ja estava fet. Ell era el dolent de l’obra.

Si bé vivíem al mateix poble no va ser fins quinze anys més tard que vam tornar a tenir tracte freqüent i cordial i les nostres trobades eren força regulars. Molt abans que jo decidís agafar reflexivament la ploma per escriure, ell ja tenia moltes inquietuds relacionades amb les lletres i les paraules. Sospito que les paraules eren el següent pas necessari per a la plasmació de la seva passió, que en realitat era una altra.

El Manel s’estima la terra, com el Josep Gomis estima la política o com jo estimo les paraules. Dubto que hi hagi gaires persones a la Conca que hagin trepitjat tant el territori amb la il·lusió que ho ha fet i ho fa ell. Les seves passes perseverants l’han portat  per boscos i camins del terme de Vimbodí i Poblet i també de la Conca. Allí hi ha estudiat els arbres i la seva història, les barraques de pedra seca, els ruscs d’abans, de les abelles, més antigues que els mateixos ruscs, bastits a la mateixa barraca com una finestra més. També els safareig públics, des de fa poc, ja peces de museus.

El rastre de les seves nombroses petjades es troba en diferents llibres d’estudi i documentació que ha escrit sobre aquests temes, publicats pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, dels quals el seu preferit és EL BOSC DE POBLET. Puc entendre molt bé perquè és aquest i no un altre. La mà de l’home mai no superarà la de la natura i, coneixent el Manel, me’l puc imaginar gaudint del bosc com un nen. I si fos que el bosc li recorda quan perseguia la Blancaneu per ordre de la madrastra? En aquest cas, encara podria perdonar-me a mi mateixa, per haver-lo portat amb la meva errònia assignació de personatge a una meravellosa afició.

Els dos homes de qui acabo de parlar podrien no tenir res en comú, però molts cops les diferents perspectives conflueixen en un mateix punt. Deixo que els lectors treguin les seves conclusions i com en el joc de les paraules de La partida o del Gran Dictat,  com vulgueu, dono dues pistes a partir de les quals es pot trobar la solució a la prova: Catalunya, llibertat. I jo també jugo.

ALS NÚVOLS

                                             

A mi em fascinen els núvols. Tots. Començant per aquells bromallons que recorden els nuvolets inofensius que pintàvem al paper de nanos, quan el nostre cel particular era clar i gairebé res no l’enterbolia.

-         Vius als núvols – em deia la mestra, de joveneta.

També m’agraden els núvols de tempesta cendrosos, plumbosos, bruns, negres,....  potser perquè endevino, sense cap do endevinatori, que per molt enfadats que estiguin, quan hauran descarregat, el cel quedarà més ras que si li haguessin passat una aspiradora Polti. I és que, com quasi sempre en la vida després d’un gran terrabastall, les aigües, en aquest cas les aigües del cel, tornen al seu jaç i tot reprèn la calma.

Els núvols esfilagarsats em commouen. Fan mans i mànegues per subsistir. S’estiren i s’aprimen lluitant amb tot allò que els hi va en contra sense adonar-se que, en el seu afany, com més s’estiren, més s’apropen a la fi. Malgrat tot, són els meus herois al cel. Res de tan colpidor com els esforços perseverants i titànics per sobreviure en un món advers, que mai no arribarà a apreciar-los.

-       

  Sempre ets als núvols – em repetia la mestra que vingué després.

En el meu món de núvols trobo facecioses aquelles bromes àgils i poca-cosa que veig travessar per davant dels altres núvols al seu aire, mai tan ben dit. Amb un bri d’imaginació quasi les sento riure, benaurades en la seva innocència, perquè passen davant dels seus companys pesats, espessos, carregats i ben instal·lats en la seva posició, que potser creuen invencible. Uns i altres tindran a la curta o a la llarga el mateix final.

Però els núvols que m’atrapen sense remei són els núvols grans que s’estarrufen amb l’aire fred suau, cumulonimbus, crec que els anomena el meu admirat i parodiat Tomàs Molina, que tan aviat tenen una forma com una altra i em fan pensar que en aquesta vida res no és definitiu per molt que ho temem o ho desitgem. Són aquests els que em miro embadalida quan vaig amb el meu cotxe petit amunt i avall de dilluns a divendres. Me’ls miro i me’ls remiro i provo a retrobar l’antiga forma que els hi he vist fa un minut.

La setmana passada, els núvols estarrufats van acaparar tant la meva atenció per la carretera que de poc no vaig anar de pet a trobar-los i a quedar-me per sempre en aquells verals. No m’hauria fet res canviar uns dies de perspectiva, sempre és engrescador, però per sempre..., amb la de coses interessant que hi ha per fer aquí... Confesso que tot i l’humor que hi poso em vaig espantar i vaig haver d’agafar el primer trencall que vaig trobar. Enmig del camí vaig baixar del cotxe per agafar aire. Potser sí que estar als núvols es paga car - vaig pensar.

Mentre caminava a poc a poc pel camí i aixecava la vista amb precaució sense arribar a mirar els núvols, se’m va revelar el sentit d’aquella frase que tots pronunciem per intentar conformar un amic quan ha patit un revés: tot passa per algun motiu. A la meva dreta un sembrat començant a brollar em retornava l’assossec que havia perdut uns moments abans i semblava... semblava que em cridés. Vaig mirar a totes bandes perquè la meva idea era tan arrauxada que no m’havia de veure ningú i menys el pagès, amo del sembrat. Ningú, no hi havia ningú. Vaig córrer, intentant volar, per no trepitjar aquella meravella i em vaig deixar caure d’esquena damunt del sembrat. La meva parka més d’hivern, amb tantes capes superposades a prova dels deu graus sota zero i també de cops d’aixada, va amortir-me el cop. Allí, surant damunt la parka vaig tornar a mirar al cel. Els meus núvols encara hi eren, evidentment metamorfosejats i irreconeixibles, però eren allí esperant que jo me’ls mirés amb deteniment i els bategés en el meu pensament.

Hi havia de tot en aquell cel immens, que ara em semblava abastable. Vaig veure mig cos del gegant que quasi m’havia fet sortir de la carretera. L’altre mig volava trossejat en quatre bocins, cel enllà. Era la part covarda que tots portem a dins, que no volia sotmetre’s a la meva mirada escrutadora i segurament, pensava ell, venjativa.

Hi havia la forma de vida que m’agradaria tenir, hi havia el país que desitjava, hi havia el treball que tots ens mereixem, hi havia la dignitat del món concentrada en un sol núvol compacte, massís, sense esquerdes, hi havia... petites esperances que podien fer-se grans, em va semblar a mi, si tots miràvem el cel alhora.

I llavors, sorpresa, em vaig sentir dir a mi mateixa en un to de veritat absoluta:

     - Viure als núvols està mal vist; somiar és de franc i a vegades, funciona.  

TARDA ATRAFEGADA

    Encara que a la presentació del llibre a la Llar d’avis no hi havia ningú tan gran com per no saber què passava ni per viure l’acte com un daltabaix, he volgut recrear aquest personatge per poder donar les gràcies a l’Associació de jubilats que va cedir generosament el seu local, donant-nos tota mena de facilitats. També per tenir un record pels avis més grans, no només del poble, sinó d’arreu, massa sovint i inevitablement, fora de joc.      

                          

Ja veig que en passa alguna avui aquí, l’hora més tranquil·la de la tarda i hi ha un moviment que fa feredat: gent, taules, cadires, cables...i un soroll que m’atabala! Ja m’han fotut la tarda enlaire, ves per on! Tan assossegat que estic jo aquí cada tarda..., i és que no conec ningú de tota aquesta jovenalla que corre per aquí, ara que els meus ulls cada vegada hi guipen menys. Em sembla que fotré el camp cap a casa. Tothom d’ací d’allà cridant i rient com si fos la Festa Major, només els hi falta ballar! Hi ha una dona..., no puc saber qui és, i això que li conec la fesomia, que es petoneja amb tothom, vermella com un pebrot, va com una  esperitada, nerviosa i ... abrandada. Calla, que ja s’han cansat de fer soroll, ja és hora! I aquest que parla ara amb cabells blancs i bigoti amb aquesta tranquil·litat no sé pas qui és, ja deu ser gran també, però no tant com jo, és clar. Bueno, sembla que posen una pel·lícula de romans, aquestes m’agraden... Vaja! s’han acabat els romans perquè aquesta colla van vestits com jo, i quin xivarri que foten!  Silenci altra vegada. Ara parla un xicot amb barba, deu saber el què diu perquè parla com un advocat, jo sí que no ho sé... i  una dona llegeix alguna cosa que no entenc, la sento però no entenc què vol dir, una tal Enriqueta que vola, quines bestieses!...I ara la dona abrandada, més vermella que abans, parla i parla i n’hi ha al meu costat que riuen, no sé pas de què... I altre cop la dona a llegir. Que no em pensen deixar tranquil avui o què? Aquesta vegada em sembla que parla del Nadal. Si ja ha passat, si ja quasi som a la setmana dels barbuts...Altra vegada la dona sufocada i altre cop la dona que llegeix. Oh, i hi ha un noi tocant la guitarra, no l’havia vist. Ara sí que l’entenc la dona. Està parlant del camí de les Planes. Collons! si me’l conec jo aquell camí. No n’hi he passat poques de vegades per allí. Ara ja no, ara de casa a la Llar d’avis, i al metge, i a la farmàcia. Carrer Major i llestos, que ja fas prou, em diuen. Si per mi fos aniria cada dia pel terme, un dia al riu, un altre a atansar-me a les muntanyes, un altre dia cap al bosc, encara que no es facin bolets, i els horts també fa molt de temps que no els puc veure. El que fa més temps que no veig és la boira, aquella boira gebradora que treu la cua a vegades dies sencers, la peluda, li he dit sempre. I el vent de bosc, també enyoro el vent de bosc, i tant, però ca! Quan fa fred i vent no em deixen moure de casa, no fos cas que em constipés i els hi donés més feina. Parla dels cascavells d’un cavall aquesta xica i a més em sembla que els sento i tot. Mira, els hi deu haver agradat , que aplaudeixen, jo també, cony, que a mi també m’ha agradat. A veure... a aquest que parla ara sí que el conec, és de l’ajuntament i ve sovint. Parla clar, l’entenc bastant bé, ves si no podrien parlar tots així. Em sembla que això ja està perquè ja s’aixequen els de la taula. Espera, ara hi va una xicota molt pinxa amb un ram de flors, però..., però si s’aixeca tothom alhora, on van? Al tanto que sóc aquí, que no em veieu? Encara em fotran per terra. Compte! que estic operat jo. Si en surten de tot arreu, on era tanta gent? I tots cap al davant, ja m’agradaria saber que fan allà al davant, però no ho veig. A mi, a mi és que no m’explica ningú res. Venen aquí com si fossin els amos i apa, ja hem arribat. Hostes vingueren... mecàgondena!

SEMPRE AMB RETARD

Aquesta és al crònica de la gestació dels meus “viatges insòlits” que em van convertir, sí o sí, en una viatgera abrandada, per poder salvar tots els obstacles que m’anava trobant pel camí.

De les quinze editorials on em vaig dirigir fa aproximadament un any, la majoria em van respondre amb el silenci. De les tres que em van contestar, una desestimava el llibre, per l’altra no encaixava en la seva línia editorial, tot i donar-me bons consells que vaig agrair, i la tercera em proposava editar-me en autopublicació, amb unes condicions que de tan indignes em van indignar.

Vaig considerar que una persona, jo, com molts escriptors novells i no,  que es passa hores i hores escrivint un llibre, buscant temps al temps, traient hores de dormir i  intentant trobar aquella estona cada dia per avançar una mica més en el projecte, es mereix alguna cosa més que l’escarit tracte que l’editorial em proposava.

Com que la decisió de publicar estava presa, vaig pensar que ja no em podia aturar i que el meu llibre sortiria a la llum amb els meus propis mitjans.

Un contratemps important va aturar el procés al principi quan un estimat col·laborador en el disseny del llibre va ingressar, primer d’urgències a l’hospital i més endavant a la UCI. Mentre el seu cor acabava de decidir si agafava el ritme tot sol o necessitava música d’altri, el meu galopava a un ritme frenètic, per l’amic i pel projecte. Amb tot, pensava, hi ha temps, hi ha temps.

                                                                                                        

Quan era una nena vivia davant del col·legi on estudiava. Suposo que aquesta circumstància feia que em confiés massa en el temps breu de travessar el carrer i arribés sempre dos minuts més tard del que hauria estat  puntualitat britànica. La germana professora em deia  amb el seu castellà d’entonació basca:

-          Ahi va, chicuela, nunca vas a sacarte este vicio de encima.

I realment, jo no arribo mai a l’hora enlloc, només un parell o tres de minuts tard, però mai a l’hora. Potser per això en el primer contratemps, optimista, em vaig dir: hi ha temps. I quan el cor del meu amic va tornar a bategar amb normalitat em vaig donar la raó. Hi havia no només temps, sinó molt de temps. I sobretot n’hi havia perquè ja havia endarrerit la data de presentació dues vegades.

Un cop la il·lustració de la portada acabada, vaig encarregar el disseny de la portada completa al portal d’autopublicació amb el que treballava. Un altre puntet d’angoixa. El que tenia un termini de lliurament de quatre dies en va trigar quinze a estar acabat. Hi havia temps encara?

Aproximadament un mes abans de la presentació vaig avisar els amics per mail, pel facebook, per telèfon, que el dia catorze de desembre era el meu dia i les vuit del vespre la meva hora, el dia i l’hora de la presentació de VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS. Just en acabar d’avisar-los i reincidint en el meu retard, aquest cop més de l’habitual, vaig obrir la carta d’Òmnium que esperava damunt la taula des de feia dos dies. Hi havia un gran esdeveniment a la ciutat. Després de quaranta anys, la Nit de Santa Llúcia tornava a Tarragona. Un seguit d’actes previs acompanyarien l’acte. I a mesura que anava llegint, una mena de corrent elèctric m’anava resseguint el cos. Suposo que la meva intuïció ho veia venir perquè al final del programa... Sí!! La Nit de Santa Llúcia el dia catorze de desembre a les vuit.

Recordo ara mateix com em vaig sentir: com Mr. Bean quan s’adona que no ha sentit el despertador i tot ell comença a bellugar com una titella amb vida pròpia projectada amb càmera ràpida. Només que jo no em bellugava. Jo m’havia quedat clavada a la cadira i el moviment era per dintre. Cervell i cor anaven a cent i les cames..., les cames s’havien quedat enrampades i un pessigolleig summament molest m’impedia d’aixecar-me.

Sí, ja sé que pot semblar una pretensió comparar la Nit de Santa Llúcia amb la meva presentació, però eren dos actes literaris. Possiblement molts dels acompanyants en el meu acte també voldrien anar a l’altre, alguns no només hi voldrien anar, sinó que hi havien d’anar.  

                 

• 62a Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes** 
• Divendres, 14 de desembre. 20.00 h. Teatre Tarragona

Expressió afavorida de l'autora en llegir la carta.

 

Quan les cames em van respondre vaig tornar a l'ordinador i vaig obrir el correu. Hauria volgut recular en el temps, portar un retard d'una hora.  Amb una hora n’hi hauria hagut prou per no haver enviat els tres-cents correus i per no haver anunciat la notícia a bombo i platerets als amics de facebook. La safata d’entrada tenia una allau de correus.

-          Teresa, el 14 fan la Nit de Santa Llúcia

-          Em sap greu, no podrem venir. Hi tenim compromís.

-          Ens agradaria anar als dos actes...

-          No ho pots canviar?

-          Com és que ho fas aquest dia i a aquesta hora?

-          Ho has fet expressament?

-          ....

Déu meu! Sí! ho he fet expressament per fer la competència a un acte tan important! Si us plau, la meva rebel·lió contra el món editorial no és una rebel·lió contra la literatura.

Un dels comentaris em va donar la idea. Potser no calia tornar a canviar el dia, potser només calia canviar l’hora. Vaig anar trucant un per un, els cinc col·laboradors imprescindibles per l’acte i miraculosament tothom podia canviar a dos quarts de set. Vaig tornar a enviar els tres-cents correus i a comunicar-ho de nou per facebook i per telèfon i vaig creure, il·lusa de mi, que tots els problemes ja estaven resolts.

Mentrestant  els llibres de mostra que m’havia d’enviar el portal d’autopublicació no acabaven d’arribar per poder donar-los el vist-i-plau i fer la meva comanda. Els meus correus desesperats de socors no semblaven afectar gaire els meus interlocutors, que es limitaven a dir que hi havia hagut problemes en l’enviament a causa de la vaga general de quinze dies abans. El que havia de trigar una setmana escassa es va demorar tres setmanes. Amb tres setmanes més per arribar la comanda, ni el llibre hauria estat a les llibreries abans de la presentació, ni gairebé hi hauria hagut llibre per aquesta.

El pas següent va incloure correus a les impremtes, urgents i desesperats demanant termini, pressupost... perquè ja no hi havia temps, no n’hi havia! Com és natural ningú no tenia tanta pressa com jo i les respostes no arribaven o trigaven més del que jo podia esperar. Algú em va donar preu i termini quan ja havia fet la presentació. Però no em vaig enfadar pas. És bo que les empreses tinguin tanta feina i tardin en contestar per aquest motiu. Al final, seguint el consell d’uns bons amics, la solució va ser el tracte personal, tocant paper, materials, veient proves en directe, fent i desfent, corregint... Una impremta de Tarragona em va fer tots els llibres, tots els cartells i tots els punts de llibre que necessitava de forma impecable i en el temps rècord d’una setmana. No només això. Em donà la tranquil·litat que necessitava per poder arribar sencera al dia catorze a dos quarts de set, cosa que de continuar amb aquell estrès hauria resultat difícil.

Amb els llibres a la mà, vaig trametre’n quatre,  per una via que em va semblar la més ràpida, a un amic perquè en fes difusió en uns blocs. La via ràpida no va funcionar i va resultar ser una via mangui  perquè els llibres no van arribar mai al destinatari. De fet, encara no hi han arribat ara.

Potser semblarà que aquesta odissea no té ganxo perquè ja se’n coneix el final. Però les aparences enganyen. Vaig arribar tard a casa després de la presentació, Massa tard perquè s’havia calat foc i tots els llibres que em quedaven per vendre es van cremar. També l’ordinador amb el disc dur, el disc extern i tots els llàpissos on guardava còpies del llibre. Vaig sentir que em moria de desesperació i pensava llençar-me al buit des de la meva terrassa. Amb tres pisos d’alçada l’èxit estava garantit. Abans, però, vaig asseure-m’hi uns moments per acomiadar-me de les meves plantes que a catorze de desembre no tenien gaire cosa a comentar. Va ser llavors quan la màgia de la que havia parlat feia una estona en la presentació va aparèixer, demostrant que no anava tan desencaminada quan pretenia sembrar el dubte entre ficció i realitat. Tots els relats van acudir a la meva memòria, lletra per lletra i la meva mà va començar a escriure sola, a mà es clar, movent el bolígraf com embogida i tornant a refer totes les històries del llibre fil per randa.  L’endemà quan per la banda d’Altafulla va sortir el sol, el llibre ja estava escrit altre cop i com que ja coneixia  tots els secrets de publicar un llibre, en quatre dies tot va tornar al seu lloc i ningú dels que em coneixen no van sospitar mai res. Ara mateix el dubte que tinc és si els llibres que estic venent actualment són una primera o una segona edició. Només això.

 

Dels esculls que he trobat en el meu viatge, aquest precisament que ningú no coneixia, ha estat el més important.

No parlaré aquí de tot allò positiu que m’ha reportat. Després d’això segur que no em creuria ningú. Però si que puc parlar del bé que m’ho vaig passar en tot el procés, de les gratificacions morals que he tingut a rel de la publicació i la presentació del llibre i de les que vaig tenint en els diferents passos que estic donant en aquest camí.

Per resumir-ho, no obstant, sí que diré una vegada més, i no me’n canso, que viure amb una il·lusió, i no parlo del cupó de l’ONCE, et canvia la vida, que la il·lusió imprevisible en aquest cas, ha estat veure com els amics s’alegraven tant amb la meva alegria i que gràcies a aquest viatge m’he llançat a fer petites proeses de dona abrandada que fins ara no havia imaginat mai que pogués fer.

Aigües braves que vaig remuntar per Nadal

Viatge al sol que preparo per aquest estiu